La segona Guerra Mundial ha estat el conflicte més mortífer de la història de la Humanitat, el resultat final va ser d’entre 50 i 70 milions de víctimes. S’havia après alguna lliçó del primer gran conflicte internacional ocorregut solament tres dècades abans? Semblava que no. El 1945 el món tornava a estar dividit entre vencedors i vençuts. Aquesta vegada, però, els caps de les potències triomfadores tenien clar que la magnitud de l’atrocitat viscuda no podia quedar impune.
El 1942, els líders aliats – Franklin D. Roosevelt, Winston Churchill i Iósif Stalin- ja havien anunciat que al final del conflicte tots els caps militars de l’Eix serien processats. I a les conferències de Teherán (1943), Yalta (1945) i Potsdam (1945) es ratificava que la primera pedra de la construcció d’una pau estable havia de ser la justícia. La guerra a Àsia es va acabar el 15 de d’agost de 1945 amb l’ocupació per part de l’exèrcit dels Estats Units de la totalitat del Japó. I tal com s’havia promès, la persecució i detenció dels principals membres de l’Estat i l’exèrcit nipó no es va fer esperar. Si el 20 de novembre d’aquell mateix any a la ciutat alemanya de Nuremberg començaven els processos contra els 24 principals dirigents capturats i supervivents del govern nazi i diverses organitzacions, uns mesos mes tard, el 3 d’agost de 1946, a l’altra banda del món, obria sessió el Tribunal Penal Militar Internacional de l’Extrem Orient, conegut com el Tribunal de Tòquio. Un procés judicial de dos anys, però força menys estudiat que l’alemany.
Estats Units s’imposa
Encara que des de l’any 1943, Estats Units, Xina i Anglaterra conversaven sobre el tema, a diferència de Nuremberg la base jurídica d’aquest tribunal no va ser un acord de les quatre potències vencedores – Estats Units, França, URSS i Anglaterra-, sinó que va ser el Comandant Suprem de les Forces Aliades en el front del Pacífic Sur, el general nord-americà Douglas MacArthur (1880-1964), qui va firmar la creació d’aquest tribunal. També va ser Estats Units qui va finançar i coordinar tot el procés. De fet, malgrat hi van participar onze jutges designats pels països guanyadors de la guerra – Estats Units, l’URSS, Gran Bretanya, França, Països Baixos, Xina, Australia, Canadà, Nova Zelanda, Índia i Filipines-, la fiscalia va estar dirigida pel nord-americà Joseph Keenan.
Per arribar a la conclusió d’una sentència el 4 de novembre de 1948 es van celebrar 416 sessions, es van sentir més de quatre-cents testimonis, 770 declaracions i es van registrar més de 4.700 documents. En aquest cas, i a diferència de Nuremberg, on es van manipular més de 3.000 tones de papers, per dictar sentència la fiscalia del Tribunal de Tòquio es va basar més en els testimonis que en la documentació.
Pels dos tribunals internacionals es van determinar quatre grans crims o delictes : Crims contra la pau i crims de guerra, que es basaven en l’existència d’una premeditació per alterar la pau i l’existència d’assassinats , tortures , violacions contraris a les lleis de la Guerra; crims contra la humanitat, els quals tractaven l’extermini i mort en massa – aquesta va ser la primera vegada que es va tenir un compte un crim d’aquest tipus, de fet, sense ell no s’haurien pogut condemnar els dirigents nazis per l’Holocaust-; genocidi, quan eren morts en massa però de grups ètnics determinats i, finalment, complot de guerra entès com a procés per atemptar contra la seguretat interior d’un Estat sobirà.
Al Tribunal de Tòquio va processar 28 persones – dos van morir durant el procés-, tots alts càrrecs de l’exèrcit i del govern nipó. I ho va fer seguint els principis fonaments establerts específicament per aquests dos tribunals, els quals es convertirien en base del dret penal internacional actual: es jutgen individus i no els estats dels quals formen part – al final de la I Guerra Mundial el kàiser Guillem II d’Alemanya (1859-1941) s’havia escudat en l’imperi per evitar ser condemnat-; es jutgen els més grans criminals, la qual cosa representa una llavor contra la impunitat; els processats són jutjat per crims internacionals – una nova tipologia de crim-, ja que és la comunitat internacional qui es personifica contra la vulnerabilitat dels drets de la humanitat; i finalment, el no reconeixement de l’ordre de vida com a excusa per eludir la responsabilitat en els fets.
Les parts fosques
El Tribunal de Tòqio, però, no va quedar exempt de la polèmica, tant abans com després de la sentència. En primer lloc, el cap d’estat nipó Hirohito, mai va ser jutjat. Va rebre immunitat. En una carta, el general MacArthur afirmava que es necessitarien un milió de soldats per acabar amb l’ànsia de venjança dels japonesos si es jutjava l’emperador, aglutinador de tota la societat. I, per altra banda, a l’àrea del Pacífic i diferència de Nuremberg, les penes es van centrar més en els càrrecs de crims contra la pau i crims de guerra, però en van quedar exclosos molts episodis importants. Per exemple, no es van investigar les proves biològiques realitzades per l’exèrcit japonès a presoners i ciutadans xinesos ni els tests d’armes químiques realitzades per l’esquadró 731 sobre població civil. De fet, Estats Units va oferir impunitat als membres d’aquesta unitat a canvi d’informació. Dues decisions polítiques que van indignar les víctimes.
Però això no és tot. Al final es van dictaminar set penes de mort, 16 cadenes perpetues i dues sentències de 20 i 7 anys. Les execucions es van produir ràpidament, però, la resta de condemnats, amb els anys, van ser indultats. El 1955 ja no quedava cap dels acusats pel Tribunal de Tokio a la presó. Fins i tot, el ministre d’exterior durant la guerra Shigemitsu Mamoru, indultat el 1950, recuperava el càrrec quatre anys més tard. De fet, tots els condemnats van ser enterrats amb honors al Santuari Yasukuni.
Segons Clàudia Jiménez, professora de Dret Internacional Públic de la UB, aquest tribunal internacional, com també Nuremberg, mostra ombres evidents. La llista de crítiques és llarga: no va servir ni per fer justícia, ni per reconstruir la pau, ni va complir una funció social; tampoc es va respectar el principi de legalitat ni es van complir les garanties processals mínimes; no va ser un tribunal internacional, sinó un judici de vencedors contra vençuts – mai per exemple s’ha condemnat el bombardeig atòmic contra Hiroshima i Nagasaki-; l’elecció de les causes va ser política, la tria dels actes jutjats va deixar molts temes sense resoldre i no es van tenir en compte els drets de les víctimes, no hi hagué ni reconeixement ni reparació.
Això no vol dir però, que el seu llegat, fins i tot els seus errors, no hagin estat claus per fundar institucions com la Cort Penal Internacional, constituïda a Roma el 1998 i amb seu a La Haya. A més, aquests tribunals de després de la segona Guerra Mundial generen els primers instruments per perseguir crims internacionals, per primera vegada es té en compte la responsabilitat de l’individu, obren una lluita contra la impunitat i marquen els delictes de lesa Humanitat, el qual es pot aplicar sense la necessitat que hi hagi conflicte armat. Setanta anys després, tots ells, puntals necessaris per construir justícia i pau.
