L’home sempre ha treballat. Però quina ha de ser la funció d’aquesta producció? Invertim massa temps en aquesta faceta de la vida?
Antonio Fornés: El treball… humanitza o esclavitza?
El treball forma part de l’essència de l’ésser humà. Probablement, si no fóssim capaços de treballar desapareixeríem com a espècie, ja que a diferència de la resta d’animals, l’evolució no ha seguit amb l’home cap estratègia adaptativa. El treball és la condició de possibilitat perquè els humans abandonem l’estat de pura naturalesa, aixecant-nos un esglaó per sobre de la resta d’espècies. Vist així el treball és en si mateix positiu i humanitzador. El problema neix quan la feina desplaça tota la resta.
Molt abans que el mercat ho envaís tot, la lucidesa d’Aristòtil ja ens va prevenir sobre aquesta qüestió. Així, el gran savi recomanava dedicar-se a activitats econòmiques bàsiques (agricultura, pasturatge), rebutjant frontalment el comerç. Però, per què? Doncs perquè segons Aristòtil els qui dediquen el seu esforç laboral a l’increment continuat de la riquesa corren el seriós perill de perdre de vista l’autèntica finalitat de viure, convertint a la vida en un medi (per acumular diners) en lloc de fer d’ella el que realment és, un fi en si mateixa. Si eliminem l’inevitable anacronisme tècnic-econòmic d’una reflexió feta fa 2500 anys, el pensament d’Aristòtil resulta sens dubte revelador, i més en un moment en què gràcies a tecnologies com el telèfon mòbil s’han diluït les fronteres entre treball i vida personal.
Avui, convé reflexionar què hi ha de més esclavitzador i alienant que col·locar el treball en el centre de la nostra vida dedicant-li la major part dels nostres esforços i anhels. Ens creiem lliures, però ens assemblem molt als esclaus. Recordin la famosa anècdota del magnat dels cotxes Henry Ford. Quan en plena depressió americana tant la seva companyia com la resta semblaven abocades a fer fallida, Ford es va presentar al Consell d’Administració amb una proposta aparentment absurda: pujar el sou dels empleats. Davant els seus consellers, Ford va comentar: què penseu que faran quan els pugem el sou? Doncs comprar-nos un cotxe!
Què hi ha de més esclavitzador i alienant que col·locar el treball en el centre de la nostra vida i dedicar-li la major part dels nostres esforços i anhels
Albert Botta: Temps vital, democràcia i treball intel·lectual
El sentit del treball depèn de les cultures i de les societats. És clàssica l’anàlisi de la revolució industrial que fa Marx en La ideologia alemanya, i en part, també l’Assaig sobre l’alliberament de Marcuse, per a l’era postindustrial i de la comunicació. En ells hi apareix l’esperança que el progrés tecnològic i l’automatització proporcioni temps lliure a tothom, perquè ja no s’estarà limitat a la mera recerca de la subsistència. Temps per a gaudir de la vida i per a activitats lligades al desenvolupament personal cultural i espiritual. L’esperança segueix present en assaigs recents com el de Rutger C. Bregman Utopia per a realistes, a favor de la renda bàsica universal, la setmana laboral de quinze hores i un món sense fronteres.
Aquest progrés en la reducció del treball poc sofisticat és també precarització i atur indefinit de qui queda fora d’un mercat laboral. Per tant, és pobresa per qui ja ni cerca treball, i nova pobresa de qui bo i tenir-ne, no pot arribar a fi de mes. Alhora, treballadors d’arreu del món –Xina, Bangladesh…– surten de la misèria extrema (i s’afegeixen a la cua d’aquest procés paradoxal).
Pensi’s en l’efecte psicològic dissolvent –alienació, al cap i a la fi– de qui no és útil o n’és molt poc. Treball i sou denoten reconeixement social: ser és saber-se necessari. Paral·lelament, no quedar obsolet professionalment demana formació contínua, o sigui, el temps és per a més treball intel·lectual.
A Occident ja no puja el nivell de vida generació a generació, com dels darrers dos-cents anys. Estancament econòmic, ressentiment, xenofòbia… i rebrot populista (solucions simplistes, consignes curtes, atac a llibertats individuals, minories i diferències).
Segons el politòleg alemany Yascha Mounk (El poble contra la democràcia. Per què la llibertat està en perill, i com salvar-la) la democràcia demana més formació cívica i més discriminació crítica de la informació, és a dir, més temps vital per a l’activitat intel·lectual.
Treball i sou denoten reconeixement social: ser és saber-se necessari. No quedar obsolet demana formació contínua
