Francis Fukuyama va dir del transhumanisme que era “la idea més perillosa del món”, mentre que el director de la revista Reason Magazin, Ronald Bailey, el va descriure com “una idea fugaç, valenta, imaginativa i idealista de la humanitat”. És evident que el transhumanisme té grans defensors i però també detractors, perquè toca un tema que ens afecta a tots. El transhumanisme és un moviment intel·lectual i cultural que dóna suport a l’ús de la ciència i la tecnologia per millorar la ment, el físic, les habilitats i les aptituds amb la voluntat de millorar l’espècie humana. És a dir, no solament creu en l’aplicació de la ciència per usos terapèutics i de millora del benestar, sinó per a augmentar les capacitats de l’home. Els transhumanistes asseguren que, gràcies als avenços tecnològics i científics, la humanitat evolucionarà dels humans actuals als posthumans.
A la dècada dels vuitanta Televisió de Catalunya va popularitzar La dona biònica. En aquesta proposta televisiva a una tenista accidentada se li implantava un oïda ultra sensible, un braç artificial de força augmentada i unes cames biòniques. Aleshores allò ens semblava ciència-ficció. Avui, però, segons publica la revista NewScientist, el neurocirurgià Sergio Canavero de Turín, pretén fer el primer trasplantament de cap; només espera el permís del comitè ètic. Sense anar més lluny, amb les Google Glass, podem augmentar la nostra capacitat visual encara que no patim una discapacitat visual.
I davant aquesta realitat, se’ns obren molts interrogants: Si tenim en compte aquesta possibilitat de millora de l’home quins elements de la condició humana no estem disposats a renunciar? Si es genera una nova espècie. Podem ser tant diferents que al finals no ens arribem a reconèixer? Què passarà amb valors com l’alteritat? Qui ha de marcar els límits ètics de l’aplicació d’aquestes noves tecnologies? Si busquem la millora de l’espècie què passa amb aquells que tenen alguna discapacitat? En aquest número hi ha més preguntes que respostes, però estem en un moment de canvi i creiem necessari posar-les sobre la taula.
És difícil contestar la pregunta –a quins elements de l’essència de l’home no estem disposats a renunciar?– si els intel·lectuals encara no es posen d’acord sobre la definició de condició humana, però des d’aquí recordem alguns postulats que no hauríem d’oblidar: la dignitat, la llibertat, la integritat física i moral i l’equitat. I, en segon lloc, una altra qüestió que també cal tenir en compte: aquest és un debat prou important perquè tota la societat hi pugui participar obertament. L’elecció dels límits de la ciència i la tecnologia ha de ser un procés democràtic, el futur de l’espècie ens afecta a tots.
Molt útil