Fa algunes setmanes que el nom d’Elon Musk acapara titulars i converses… La història podríem dir que comença amb la compra de la xarxa social Twitter per part del magnat sud-africà el passat 28 d’octubre per l’exorbitant xifra de 44.000 milions de dòlars. Hores després, segons informava The New York Times, Musk va reunir diversos executius de recursos humans a les oficines de l’empresa a San Francisco i els va anunciar que es farien acomiadaments generalitzats per tal de reduir substancialment la plantilla. Uns dies més tard, el “flamant” nou CEO de la plataforma va despatxar el cinquanta per cent dels 75.000 empleats, entre els quals hi havia el director executiu de Twitter, Parag Agrawal, i el director financer, Ned Segal, que van ser acomiadats via correu electrònic. Un exemple clar de la tendència deshumanitzadora del capitalisme.
Paral·lelament i per acabar-ho d’adobar, la mateixa xarxa social va començar a bullir davant els rumors que Elon Musk volia crear un servei de subscripció prèmium –anomenat Twitter Blue– que costaria vuit dòlars al mes i que inclouria la marca de verificació que abans s’atorgava de forma gratuïta als comptes de personalitats rellevants del món cultural, l’esport, la política o el periodisme per confirmar-ne l’autenticitat. Aquesta monetització de l’ús de Twitter, segons afirmaven molts usuaris i usuàries, destrossaria la “plaça pública mundial” en la qual s’havia convertit Twitter en els darrers quinze anys i atemptaria frontalment contra la democratització vers l’accés i la producció d’informació.
Quan van començar a aparèixer les xarxes socials i es van esgrimir conceptes com alfabetització digital o periodisme ciutadà, el seu auge va venir acompanyat d’una promesa d’horitzontalitat, autonomia i emancipació que, si bé no s’ha arribat a acomplir mai, davant els esdeveniments que han tingut lloc les darreres setmanes a Twitter cada cop s’albira més lluny que es pugui materialitzar.
Si l’aparició de les comunitats digitals i de figures generadores d’opinió com influencers, youtubers, streamers i tiktokers semblava que podien reconfigurar el panorama mediàtic, disputant a priori la propietat del relat dels grans grups comunicatius tradicionals i, fins i tot, el seu estatus com a “quart poder”, moviments com els duts a terme per Musk corroboren un cop més que, com ja vaticinà l’Antonio Gramsci, en els espais d’interregno és on apareixen els monstres.
Certament, les xarxes socials han estat espais on, malgrat la infoxicació, hem pogut construir aliances transformadores i moviments sociopolítics com el 15M, l’Occupy Wall Street, les Primaveres Àrabs, el #MeToo o, en aquests precisos instants, la resistència de les dones iranianes. Dit això, l’auge global de l’autoritarisme i la seva necessitat de control sobre el missatge (fake news, ciberassetjament, polarització del discurs, simplificació…), sumat a noves formes predadores de neoliberalisme, posen en perill aquesta dimensió comunitària d’ampli abast que possibilitava les noves tecnologies.
En una seqüència mítica de l’adaptació cinematogràfica d’El senyor dels Anells, Élrond, el mig-elf, diu a Aragorn: “L’ombra ara plana sobre nosaltres”. I Aragorn respon: “Serà la seva fi, no la nostra”. Davant els horitzons que ataüllem en el món analògic, però també en el digital, és fàcil que l’ombra ocupi l’anàlisi i enterboleixi les preguntes que cal fer: podrà el periodisme esquivar la crisi de credibilitat i recuperar el seu paper com a gatekeeper de la informació al servei de la ciutadania?; sabrem trobar utopies híbrides que no ens facin perdre tot allò comunitari, humà, i aprofitar les potencialitats de la digitalització amb una mirada crítica?; serà aquest el moment de les xarxes socials de programari lliure com Diaspora o Mastodon? S’haurà de veure, però dubto que Elon Musk tingui l’última paraula.
