Parlar de memòria no és parlar d’una simple pràctica de record de fets passats. Les lleis de memòria estan fetes per donar compliment a les necessitats humanitàries de la justícia transicional que impulsaren les Nacions Unides en la resolució 18/7, de promoció dels drets humans i la lluita contra la impunitat, i el dret de les víctimes de conèixer la veritat que cal aplicar en les societats que han viscut un conflicte amb violació greu dels drets humans. És una lluita contra el silenci de les violacions en què poden quedar colgades les víctimes.
Aquest objectiu s’assoleix aplicant les mesures de veritat, justícia, reparació i garanties de no-repetició, com un mitjà per donar reconeixement a les víctimes de violacions greus de drets i fomentar la confiança en què l’estat no les ignori, sinó que en persegueixi els culpables i posi unes noves bases per garantir el respecte dels drets fonamentals. No només s’han de perseguir les violacions de drets civils i polítics, sinó també de violacions de drets econòmics, socials i culturals, per tant, amb un abast col·lectiu.
Aquestes actuacions s’han de dur a terme de manera global i coordinada en els quatre principis, per tal que la reparació sigui efectiva. Així, les mesures penals que comporten mesures efectives correctives, han d’anar acompanyades d’iniciatives de recerca de la veritat que tinguin conseqüències efectives per aconseguir una justícia efectiva i no formal.
S’ha de produir a partir d’un clar reconeixement individual de les víctimes, reparar-los els danys per alleujar el patiment, però també restablir els seus drets vulnerats, partint de fer efectiu el dret individual que tenen de rebre aquesta reparació global.
El restabliment de la confiança de les víctimes en les institucions no es pot assolir sense que tinguin la sensació que la justícia ha estat efectivament reparadora, que compensi les angoixes de qui van patir les violacions i esvaeixin el temor que es puguin tornar a repetir.
Un dels objectius finals és assolir una reconciliació que no es pot considerar com una mesura alternativa a la justícia, sinó que ha de ser el resultat de la implementació de les quatre mesures (veritat, justícia, reparació i garanties de no-repetició). Tot això implica la memòria segons l’informe del relator presentat el 9 d’agost a l’Assemblea General de les Nacions Unides. S’insisteix molt en el fet que la persona víctima ha de ser el centre de l’objectiu de les mesures, per tal de trencar el silenci que la repressió ha imposat, que només fa que allargar el patiment.
Una eina de subjugació
L’objectiu de tota repressió és provocar por com a eina de domini, que, quan venç la voluntat de resistència de la persona, li provoca un silenci sobre aquesta repressió i patiment que encapsula aquest dolor. Un silenci que sovint és la conseqüència de la síndrome de l’apallissat que arriba a somatitzar la víctima amb un sentiment de culpabilitat pels fets que se’l persegueix. Un mecanisme que enquista el dolor i els efectes personals, els psicològics i també els danys físics conseqüència de maltractaments.
Pensem en la repressió directa que van viure en pròpia pell homes i dones durant el franquisme i després, en què es van produir violacions greus de drets civils, amb detencions, maltractaments i tortures, empresonaments, treballs forçats, multes i confiscacions, duts a terme en un intent de genocidi humà i cultural que vam patir al nostre país. El fet que s’afusellés el president Companys va ser a més, un acte que cercava una humiliació col·lectiva envers el nostre poble que s’afegia al patiment de la repressió exercida individualment contra les persones. Una nova càrrega sobre el silenci escruixidor que van imposar sobre el nostre poble.
Tots podem tenir coneixement personal dels efectes devastadors que el silenci ha tingut en la nostra societat i en concert en les famílies afectades, que ha trencat en molts casos la transmissió dels patiments greus, fruit de la repressió sota la llosa del silenci.
Va ser greu que el silenci s’imposés en els quaranta anys de la dictadura, però el més injustificable i devastador per a les persones afectades és que aquest silenci s’estengués com un acte gairebé d’omertà, com a part del pacte de la transició. Les forces polítiques de la transició van imposar que no s’havia de remenar el passat com a garantia de convivència, quan hem vist que les Nacions Unides recorden que només amb la justícia transicional pot assolir la reconciliació i la pau.
Com diuen bé les Nacions Unides, el dret a la reparació justícia i veritat és un dret individual de les víctimes i del seu entorn familiar i, en conseqüència, dels estats en transició que no es pot mercadejar ni menys imposar la renúncia, ja que suposa mantenir un silenci dolorós a les víctimes. Un silenci que s’acarnissa encara més amb les víctimes i que corca les bases democràtiques del nou règim.
Situacions paradoxals
Cada dia veiem que, malgrat l’aprovació de la darrera llei de memòria democràtica, que enuncia amb pompa els quatre principis, es fa ben poc per posar-los a la pràctica. No s’ha trencat el mur de la llei d’amnistia que denuncia reiteradament la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides, en què es justifica la impunitat dels crims del franquisme quan aquests són imprescriptibles tal com s’estableix al Pacte dels Drets Civils i Polítics. Ara hem arribat al súmmum, amb la recent sentència del TC en què, ja no tan sols branda la llei d’amnistia com a eina d’impunitat per mantenir el pacte d’omertà de la transició, sinó que nega el dret de les víctimes que els tribunals instrueixin les denúncies per tal d’esbrinar la veritat. El resultat és que no es trenca el sostre del silenci, com tampoc el dolor i els efectes devastadors de la repressió que persisteix.
Fruit d’aquestes mancances, es donen situacions paradoxals com ara que, en reivindicar que la comissaria de Via Laietana sigui un centre de memòria i interpretació de la repressió política, els sindicats actuals de la policia nacional i el ministre de l’interior protestin perquè se senten “interpel·lats i agredits”. A qui ofèn que una víctima denunciï les tortures que ha patit? O quan els tribunals, davant les greus violacions de drets humans comeses per la policia a territoris com el País Basc o a Catalunya durant el Procés, actuen com a veritables tribunals polítics? Són una mostra de no haver fet a fons les garanties de no-repetició.
Si hi ha hagut una acció que ha servit per ajudar a trencar aquest silenci de moltes víctimes va ser l’aprovació el 2017 pel Parlament de Catalunya de la Llei de reparació jurídica de les víctimes del franquisme, que va anul·lar els més de seixanta mil processos en què persones es van veure privades de llibertat i fins i tot van ser condemnades a mort davant dels consells de guerra durant els anys de franquisme a Catalunya. Aquest trencament no el va portar la declaració de la llei, sinó el fet que la llei va incorporar la publicació de tots els noms d’aquests milers de persones que es van veure reparades, individualment i públicament, del seu tractament injust.
De tota manera, una flor no fa estiu i queda molta feina per fer aplicant de manera efectiva les mesures de justícia per erradicar els silencis de la por que encara persisteixen, per garantir que siguem una societat en què efectivament es respectin els drets individuals i col·lectius.
Josep Cruanyes és advocat, historiador i coordinador de la Comissió de la Dignitat
