El compositor d’’El Cant dels Ocells’ és conegut mundialment per haver revolucionat la forma de tocar el violoncel. En canvi, menys lloada ha estat la seva lluita a favor dels refugiats, els drets humans i la pau quan, de fet per aquestes causes, va sacrificar la música.
“Primer, sóc un home, i en segon lloc, un artista. I com a home la meva primera obligació és lluitar pel benestar de la Humanitat. Com a home he buscat la justícia; com a artista, la perfecció”. Amb aquestes paraules el compositor del Vendrell, Pau Casals, manifestava la seva filosofia de vida, a la qual es va mantenir sempre coherent.
Abans de l’esclat de la Guerra Civil, el famós violoncel·lista ja va mostrar el seu suport vers les víctimes de les injustícies, però va ser sobretot a partir de l’inici del conflicte quan va exterioritzar la seva faceta més humanitària. El 1936, pensant que podia oferir “un millor servei al país i al poble si sortia d’Espanya”, va agafar el camí de l’exili i es va comprometre a no tornar fins que no es restablís la democràcia.
Durant aquest període va protagonitzar diversos concerts en benefici de les víctimes de la guerra i va ser precisament a Londres, on tocava a favor dels fills dels republicans, quan Franco va anunciar el final del conflicte. En aquest moment Casals ja formava part de la llista negra del règim. Uns dies abans, en una transmissió radiofònica, el general González Queipo de Llano, havia anunciat que quan enxampessin el músic català li tallarien els braços a l’alçada dels colzes.
A partir d’aleshores, la localitat francesa de Prada de Conflent -escollida expressament per la seva proximitat a Catalunya i perquè encara s’hi podia sentir parlar català-, es va convertir en la seva residència. L’entrada de les tropes nacionals a Catalunya, però, va provocar l’èxode de milers de republicans, i el govern francès, completament desbordat per la situació, va habilitar els camps de refugiats d’Argelers, Sant Cebrià, Ribesaltes o Setfonts, entre altres. El compositor va decidir visitar-los i colpit per les condicions infrahumanes en què es trobaven els seus compatriotes va escriure a un amic: “No hi ha paraules per descriure l’horror del que està succeint aquí”.
Davant la tragèdia, però, Casals no es va quedar de braços creuats. Ajudat pel seu íntim amic, Joan Alavedra, va convertir l’habitació que tenien llogada en el Grand Hotel de Prada en un centre d’ajuda humanitària i des d’allà van adreçar milers de cartes a organitzacions internacionals i a grans personalitats per demanar-los ajuda pels refugiats espanyols, van organitzar concerts per recaptar donatius i van llogar un camió per repartir paquets de menjar, medicaments i roba als camps.
Però, a més, el mestre contestava, una a una i de forma personalitzada, totes les cartes de petició d’ajuda que li arribaven. Escrivia tant que, al final del dia, les mans li tremolaven. D’aquestes emissives se’n conserven centenars. A més, portava una comptabilitat exhaustiva de les donacions que atorgava -entre elles una a la Maternitat d’Elna, però també a grans personalitats que passaven penúries, com els escriptors Mercè Rodoreda o Pere Calders-. En total va distribuir 142.092 francs francesos entre els anys 1938 i 1940 (uns 28.603,11 euros actuals).
Quan va esclatar la II Guerra Mundial, la vida de Casals a Prada no solament era extremadament austera, sinó també perillosa. La Gestapo el vigilava i, fins i tot, davant la negativa de tocar a l’Alemanya nazi, va rebre visites intimidadores. Ell, però, continuava la seva tasca humanitària. Fins i tot, quan el 1957 va decidir anar a viure a Puerto Rico, no va abandonar els refugiats espanyols a la seva sort. Va continuar ajudant-los a través de la Spanish Refugee Aid (SRA), entitat fundada als Estats Units per Nancy Gardiner McDonald. El compositor va col·laborar amb aquesta entitat fins a la seva mort.
Temps de silenci
El músic, però, també tenia altres lluites obertes. Convençut que la vida d’un artista era inseparable dels seus ideals i que el violoncel i la batuta podien ser grans armes de protesta, el 1946, l’autor del Cant dels ocells va decidir no tornar a tocar públicament mentre les democràcies no canviessin la seva actitud vers el govern de Franco. Segons el propi Casals, va ser “la renúncia més grans” de la seva vida. Ni els txecs en blanc ni les invitacions arribades de diversos llocs del món i institucions el van fer claudicar.
No va ser fins 1950, convençut pel seu amic Alexander Schneider i en motiu de bicentenari del naixement de Bach, que el mestre va trencar el silenci. Casals va entendre que el món havia canviat, la Guerra Freda era un fet, i per lluitar contra les dictadures i la pau mundial havia d’adoptar una nova estratègia: aprofitar el seu prestigi per enviar missatges al món. I aquests se succeïren. El 1958, va ser convidat a les Nacions Unides, on va reclamar la fi dels experiments nuclears. El 1960 va estrenar El pessebre, composició creada a partir d’un poema d’Alavedra, que es va convertir en un cant a la pau i a la fraternitat dels pobles. El 1961 va acceptar la invitació d’actuar a la Casa Blanca davant el president Kennedy amb la condició de poder parlar amb ell sobre els problemes d’Espanya i Catalunya. I, finalment, el 1971, va rebre la Medalla de la Pau de les Nacions Unides en un acte solemne en el qual va recordar que Catalunya és una terra de pau.
Ferm amb els seus ideals fins el final, Casals va tornar a Catalunya només quan es va restablir la democràcia. Ara bé, va ser massa tard. El 9 de novembre de 1979
–Casals havia mort a Puerto Rico el 22 d’octubre de 1973– finalment van arribar per reposar a casa.
