de: Jordi Cussó
per: Mar galceran
CC: revista Valors
assumpte: Benaurances
data: 20 de desembre de 2011
Benvolguda Mar,
Quan surti aquest text publicat aquesta cita quedarà extemporània, però com que l’escric abans de Nadal, em surt plantejar la carta de gener d’aquesta manera. El fet és que la proximitat amb els dies de Nadal em porta a revisar més algunes de les actituds dels creients. Ja fa dies que el partiment de la gent, que cada vegada es fa més palès a la meva quotidianitat, em té preocupat i sovint molt ocupat.
Aquest matí a la pregària personal que faig cada dia rellegia el text de les Benaurances.Ressonaven amb força aquestes paraules: “Feliços els pobres d’esperit, d’ells és el Regne del cel; feliços els qui ploren, Déu els consolarà; feliços els humils, ells posseiran la terra; feliços els qui tenen fam i set de ser justos, Déu els saciarà; feliços els compassius, Déu els compadirà; feliços els nets de cor, ells veuran Déu; els qui treballen per la pau, Déu els anomenarà fills seus; els perseguits pel fet de ser justos, d’ells és el Regne de Déu; feliços quan us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calumnies, alegreu-vos i celebreu-ho perquè la vostrarecompensa serà gran en el cel”.
Doncs mira, al final resulta que he estat tot el dia amb aquest text donant-me voltes al cap, contínuament. Realment ens creiem aquestes paraules de Jesús? És una de les pàgines mestres de l’evangeli, ens diuen els entesos, però cada vegada tinc més amics que tenen la impressió que aquestes paraules acaben esdevenint una utopia i segons els no creients, em diuen que els creients restem massa tranquils davant de moltes situacions que avui es donen.
Una cosa sí que la tinc clara, Mar: si una cosa ens la creiem, l’hem de fer realitat. Són les nostres obres les que donen raó de la nostra fe.
Miro al meu entorn i em qüestiono: realment els que ploren, els humils, els perseguits… són benaurats, feliços? Millor dit, ¿els fem sentir benaurats o els considerem uns beneits, uns il·lusos? Potser esperem que sigui Déu qui els faci benaurats i probablement no en aquesta vida sinó a l’altra, després de la mort. Jo crec que és Déu qui els proclama feliços, però que som nosaltres qui ens toca assolir que els qui ploren, els perseguits, els nets de cor, els compassius, etc. siguin realment feliços. Si no és així, les paraules de Jesús es quedaran sense complir i la gent no creurà el que Ell va proclamar.
I saps què, Mar? Quan trepitjo la realitat em pregunto: què podem fer de real i possible per tanta gent que avui estén la mà demanant ajuda? I el que m’agradaria regalar a la gent que plora és un grup d’homes i dones disposats a acompanyar-los i a consolar-los, m’agradaria regalar a la gent que treballa per la pau, homes i dones que els considerin germans, amics, i no que desconfiïn perquè tenen idees que els semblen perilloses. I a la gent que passa fam i set de justícia, els hi voldria regalar grupsd’homes i dones justos, que construeixen un món diferent i que saciïn el seu desig de fraternitat i de justícia. Perquè de fet som nosaltres els qui donem credibilitat a les benaurances, els qui les fem realitat, perquè estem disposats a viure la vida des de l’aventura de Crist. Som els creients els qui creiem en l’aventura de la pobresa de l’esperit, del plorar, de la humilitat, de la fam i set de justícia, de la compassió, de la netedat de cor, de la pau, de la persecució per ser justos. Ho creiem i ens sentim afortunats de poder viure-les i d’acompanyar a tot ésser humà, sense cap mena de distinció, que vulgui viure aquesta aventura de Jesús.
Les benaurances són com una arpa de nou cordes que a les nostres mans ha de musicar la vida de les comunitats cristianes i de totes les persones de bona voluntat. La nostra és una música celestial, tocada per mans molt terrenals, però que deixades portar per l’esperit de Jesús són capaces de fer feliços a tots aquells que han fet de la seva vida una aposta per un món millor, més just i fraternal.
Desitjo que passis unes bones festes, i que fem festa allà on estiguem aquests dies.
Espero la teva resposta abans de Nadal!
de: Mar galceran
per: Jordi Cussó
CC: revista Valors
assumpte: Benaurances
data: 28 de desembre de 2011
Apreciat Jordi,
El text de les Benaurances no deixa de ser una paradoxa en el món del suposat estat del Benestar i de l’autocomplaença en què vivim però és que la lògica de Crist no té res a veure amb els paràmetres de benestar que molts perseguim. I per això ens descolloca. Molts poden pensar que els que miren de seguir-lo són uns forasenyats, uns il·lusos o uns somiatruites. Probablement també d’aquí les nostres “resistències” a creure’ns-ho i encara més a viure-ho.
Tens molta raó: molts dels que ens diem creients tenim molt poca credibilitat davant dels que no se’n senten i això ens hauria de fer pensar. Fins i tot moltes persones agnòstiques o no creients, estan molt més properes al model de vida de les Benaurances que aquells que intentem professar la nostra fe de cristians. És per això que en llegir la teva carta he pensat que més que portar benaurança als altres em plantejo avui deixar-me transformar pels autèntics benaurats, jo que em sento ben poca cosa i lluny encara del model que Crist ens demana. Les benaurances no són “per als altres” sinó per a nosaltres. Més aviat em sento moguda a deixar-me interpel·lar i omplir per aquells que realment viuen les Benaurances sense saber-ho. Per aquells que, malgrat no sentir-se creients, han après a viure la vida amb obertura a l’esperança, amb confiança i amb acolliment de tot allò de bo i també de dolent que la vida els va portant.
Són els autèntics benaurats els que ens apropen a Crist, malgrat ells no en siguin conscients, i els que, particularment, m’han fet despertar del meu autocentrament, de la meva vanitat i del meu orgull. És evident que també nosaltres, com a creient, tenim la responsabilitat d’aportar consol, bondat, fraternitat, esperit de justícia i de conciliació, transparència i autenticitat, als queens envolten i que hi hem de posar tot el possible de la nostra part però sovint tinc la sensació que rebo més dels altres que del que jo puc aportar i que també a molts ens convé obrir-nos i deixar-nos transformar per la gracia de tants rostres de Crist encarnats en les persones més febles, senzilles i humils, d’aquells que han sabut buidar-se de possessions i egoismes i malgrat la duresa de les seves vides, viuen confiats, alegres i alliberats d’egoismes i falses necessitats supèrflues.
Serem capaços de regalar benaurances en la mesura que també ens deixem omplir del Ser d’aquells que no són res als ulls del món però que ho tenen tot als ulls de Déu. Per això Jordi, quan em preguntes què podem fer de real i possible per tanta gent que avui estén la mà demanant ajuda, et diria que d’entrada ser amb ells, compartir els seus dolors i patiments, obrir-los el nostre cor, procurar mirar-nos la vida des dels seus sers, malgrat sigui des de la nostra impotència i limitacions, estimar-los i deixar-nos regalar per les seves benaurances. No caure en la temptació de fugir, protegir-nos del patiment i les dificultats, passar de llarg o fer veure que no les veiem o ens queden encara massa lluny.
Quan jo tenia disset anys em va tocar viure una experiència que va capgirar de soca-rel la meva vida. Les germanes Oblates em van demanar que anés a visitar a l’hospital a una prostituta jove, la Paula, de 32 anys que tenia un càncer de cervell. No tenia absolutament a ningú, ni familiars, ni amics, ….. únicament un fill de quatre anys que estava a càrrec de les Oblates. Durant els darrers mesos de la seva vida vaig estar anat cada tarda a l’Hospital del Mar a fer-licompanyia. Jo no sabia ben bé què fer ni que dir-li, tenia un sentiment gran d’impotència en veure els seus dolors i únicament m’hi estava al seu costat, acaronant-li la ma i el cap o sostenint-la mentre no deixava de vomitar. Quan estava més lúcida m’explicava coses de la seva vida i del seu estimat nen. La seva havia estat una vida trista i tremendament dura però en canvi quan jo hi anava sempre em rebia amb un somriure i em trasbalsava la seva serenitat i acoQuan jo tenia disset anys em va tocar viure una experiència que va capgirar de soca-rel la meva vida. Les germanes Oblates em van demanar que anés a visitar a l’hospital a una prostituta jove, la Paula, de 32 anys que tenia un càncer de cervell. No tenia absolutament a ningú, ni familiars, ni amics, ….. únicament un fill de quatre anys que estava a càrrec de les Oblates. Durant els darrers mesos de la seva vida vaig estar anat cada tarda a l’Hospital del Mar a fer-licompanyia. Jo no sabia ben bé què fer ni que dir-li, tenia un sentiment gran d’impotència en veure els seus dolors i únicament m’hi estava al seu costat, acaronant-li la ma i el cap o sostenint-la mentre no deixava de vomitar. Quan estava més lúcida m’explicava coses de la seva vida i del seu estimat nen. La seva havia estat una vida trista i tremendament dura però en canvi quan jo hi anava sempre em rebia amb un somriure i em trasbalsava la seva serenitat i acolliment de la seva malaltia. El vespre que va morir jo era al seu costat i moments abans em va demanar un darrer favor, que li comprés un tractor vermell per al seu fill. Les seves darreres paraules abans de morir van ser: “Me voy tranquila porque dejo a mi hijo en buenas manos. Gracias Mar por venir a visitarme cada dia, gracias por quererme”.
“Benaurats els pobres d’esperit, d’ells és el regne del cel; benaurats els qui ploren, Déu els consolarà, benaurats els humils, ells posseiran la terra”. Benaurats els benaurats, són ells els que ens evangelitzen.
Fins aviat, Jordi.
