L’autor afirma que la tecnociència és imparable, però recorda que cal una intel·ligència moral que la guiï.
L’humà és l’actor de la millora de les condicions de vida. S’ha acabat amb la maledicció de parir els fills amb dolor −i, sovint, morir−, el trànsit final és més digne, quan és fa fosc tenim llum, etc. És el sentit del mètode científic amb què Francis Bacon vol transformar la naturalesa i la societat, el valor del sapere aude! il·lustrat, o el toc irònic de Gòrgies sobre la inutil·litat de demanar als déus allò que els humans podem aconseguir. La tecnociència és imparable, la cultura humana trenca els límits naturals, però cal una intel·ligència moral que la guiï i estableixi límits temperats a cada època.
És el vertígen de la responsabilitat. Transcendir la natura obre pas al transhumà; allò «normal» ho és només per costum, allò «natural» és només un fet, i això no vol dir que estigui bé (pensi’s en les malalties). Contempli’s la Terra amb una perspectiva de mil·lenis: l’impacte de la cultura humana és immens, i immensament alliberador. La tecnociència té riscos −anàlogament a les religions− només que la ciència promet poc, i dóna tot el que promet. Qui dubta que la medicina, inclosa la contracepció, fa més lliure l’ésser humà? Qui pateix una discapacitat o una malaltia vol o no que el geni surti de l’ampolla amb la solució?
Lluny d’obediències bíbliques: que es faci en nosaltres la nostra voluntat! La transhumanitat integra pròtesis biòniques al cos, neuroimplants que amplien la memòria o el càlcul, o que permeten la comunicació telepàtica, o la percepció més enllà de l’arc de Sant Martí; la realitat vital s’amplia amb la percepció dels ultraviolats, raigs x, dels infrarojos, etc. El pensador Luciano Floridi ho defineix com la fi de la història, i el pas a la hyperhistòria, a una espècie culturalment nova: la transhumanitat. La intel·ligència artificial i el Big data canvien la cultura… i la consciència psicológica i moral. Stephen Hawkings adverteix de perills com els ciberatacs, l’especulació del sobreviure digitalment, de voler vèncer la mort, i transpassar la identitat a algú un altre (que en faria quelcom diferent).
En síntesi, és la decisió sobre què i com es fa, amb garanties democràtiques, comptant amb tots els humans, reservant els drets de les generacions futures, etc. Cal retocar el programa kantià de les quatre preguntes (Què puc saber ? Què he de fer? Què puc esperar? Què és l’ésser humà?) amb una cinquena: cap a on s’ha d’autodirigir l’humà?
