Medellín és una ciutat particularment perillosa. Punt de cruïlla de la violència enquistada de la guerrilla i els paramilitars colombians durant molts anys, i bressol mundial del negoci de la droga als anys noranta amb la figura de Pablo Escobar com a gran icona del narcotràfic a escala global (fins i tot Hollywood li ha dedicat alguns films i sèries de televisió), Medellín va arribar a patir més de divuit assassinats diaris per cada cent mil habitants, sense comptar els milers de desapareguts i la xacra invisible de la violència masclista. Per això, no ens hem d’estranyar que, quan el 2007 es va construir la Biblioteca d’Espanya al barri de Santo Domingo, situat en un turó perifèric i un del indrets més pobres i violents de la ciutat, la imatge d’un immens edifici cultural d’arquitectura contemporània enmig de les inacabables barraques multicolors despertés la curiositat de tot el món.
Des d’aleshores, centenars de turistes hi accedeixen cada dia a través d’un telefèric que, en la seva lenta i llarga pujada, va obrint unes vistes immillorables de la misèria i la decadència de la zona mentre s’engrandeix l’edifici imponent i avantguardista de la biblioteca. Ja al cim, la visita és curta perquè gairebé ningú gosa endinsar-se en un suburbi sinuós, caòtic i ple de mirades desconfiades i desafiants, excepte la gent que s’hi ha criat, que hi transita amb la naturalitat de saber-se a casa a cada cantonada, com la meva amiga Lucía, que va poder sortir i estudiar a la universitat, i, de tant en tant, torna a visitar la família i els amics de la infantesa. Davant de la por gens dissimulada del turista i l’estrany en baixar del telefèric i saber-se tan a prop de la marginalitat, ella sempre diu que la percepció del risc és cultural. La Lucía no té por a caminar pel barri perquè no se sent intimidada per tot allò que li és proper i familiar.
A l’altra banda del Pacífic, Nova Zelanda és el segon país més segur del món segons l’Índex de Pau Global, per darrera d’Islàndia. I, dins del petit estat oceànic, la ciutat de Wellington és particularment tranquil·la, amb un índex de criminalitat anual per sota d’una persona morta violentament per cada cent mil habitants. Fa un temps, però, van saltar totes les alarmes de percepció del risc perquè una nena de nou anys va patir un accident mortal en ensopegar la seva bicicleta amb un esvoranc en una calçada en mal estat. La ciutat es va despertar a l’endemà amb la convicció que la ciutat havia deixat de ser segura per a la canalla. Pares, mares, mestres i tot el veïnat es van mobilitzar amb rapidesa per mostrar les seves queixes davant les autoritats, i no van parar fins que aquestes van reparar els possibles desperfectes de tots els carrers de la ciutat i es va restablir així la legítima sensació de viure en un entorn segur.
La Lucía viu ara a la ciutat de Wellington a Nova Zelanda i mai s’ha sentit més segura que al seu barri natal de Medellín. Tot i això, també va participar de la protesta ciutadana dels seus veïns per tal de recuperar la tranquil·litat social momentàniament perduda per la tragèdia de la nena accidentada. Al cap i a la fi, li podia haver passat a la seva filla de la mateixa edat.
En efecte, la meva amiga té raó. La percepció de la inseguretat va per barris. Aquesta és una màxima que podem aplicar-nos també en aquest temps de pandèmia, en el qual la por al contagi i la malaltia, a la pèrdua de la feina, a l’aïllament, a morir sol, a abraçar el avis o les nétes, a trobar-se amb els amics, a tenir sexe amb desconeguts, a portar el fill petit al parc, a viure amb por o amb coratge, a no saber quan acabarà tot això, depèn tant i tant del barri interior on cadascú habita, de la gestió personal de la incertesa, però també de la percepció socialment compartida del risc de viure.
