L’accés al sistema de salut és un dret fonamental reconegut. Però mentre l’accessibilitat es presenta com una bandera de justícia social també cal tenir en compte una realitat que s’ignora: la vulnerabilitat dels professionals de la salut davant les demandes creixents, les expectatives exagerades i l’ús indegut d’aquest accés per part de certs pacients. És innegable que el sistema ha de ser accessible i equitatiu, però també cal qüestionar si estem sobrecarregant els professionals amb la responsabilitat de mantenir aquest valor a costa de la seva pròpia salut i benestar.
En primer lloc, l’augment de la demanda ha fet que molts professionals es trobin al límit. Els hospitals i centres d’atenció primària es veuen desbordats, amb llargues llistes d’espera i consultes plenes cada dia. Aquesta pressió no és només per pacients amb necessitats urgents, sinó també pels que fan un ús inadequat dels recursos sanitaris: hi hagi gent que va a urgències per qüestions que podrien ser tractades al CAP o que no requereixen atenció mèdica immediata. Això no només col·lapsa els serveis, sinó que sotmet els professionals a una tensió constant.
La sanitat ha de ser inclusiva, però els professionals es troben sovint atrapats en una paradoxa: garantir l’atenció a tothom mentre intenten fer front a pacients que fan mal ús de l’accessibilitat. La situació es complica amb pacients que abusen del sistema demanant proves innecessàries, exigint tractaments no justificats o sol·licitant visites reiterades sense motiu mèdic. Això col·loca els metges en una posició vulnerable, en què han de gestionar expectatives irrealistes i, alhora, mantenir els estàndards de qualitat i equitat en l’atenció. Aquesta tensió es tradueix en estrès laboral, esgotament i, sovint, la sensació que els esforços del personal sanitari són subestimats o fins i tot explotats.
El resultat d’aquest abús no és només un desgast físic i emocional per als treballadors de la salut; també repercuteix en la qualitat de l’atenció que reben altres pacients. Quan els recursos es destinen a situacions no prioritàries, els que necessiten cures immediates o complexes veuen retardades les atencions. No és només un problema d’eficiència, sinó una qüestió ètica que posa en dubte si l’accessibilitat universal és sostenible i justa.
Un altre aspecte a considerar és la manca de respecte cap a la feina que fan aquests professionals. Hi ha pacients que, quan exigeixen serveis de manera indiscriminada, arriben a tractar el personal mèdic amb desconfiança o fins i tot amb hostilitat. Aquesta situació, absurda en un entorn on el metge està per ajudar, és freqüent i agreuja la vulnerabilitat emocional dels professionals. El metge o infermer es veu en la difícil posició d’haver de gestionar la insatisfacció del pacient, més enllà de la qualitat del servei.
És evident que el sistema de salut ha de garantir l’accessibilitat, però també cal reconèixer que aquest valor pot ser pervertit si no es gestiona adequadament. L’abús d’aquest dret per part de pacients que no respecten les normes o que tenen expectatives desmesurades pot acabar perjudicant tant altres pacients com els professionals que treballen dia rere dia per mantenir el sistema en funcionament. Hem d’exigir un ús responsable dels recursos sanitaris, tant per part dels ciutadans com dels governs, i reconèixer que l’equitat també implica respectar els límits dels professionals i del sistema en conjunt.
És important promoure una educació ciutadana sobre l’ús adequat del sistema sanitari: informar sobre quan cal anar a urgències, quins són els recursos disponibles per a consultes no urgents o com seguir els plans de tractament. La qüestió de l’accessibilitat al sistema de salut ha d’anar acompanyada d’una reflexió crítica sobre com garantir-la sense que se sobrecarregui injustament els professionals de la salut. Cal mantenir l’equilibri entre assegurar els drets dels pacients i protegir els drets i la salut dels metges, infermers i altres treballadors del sector. Només així podrem fer un sistema sanitari realment sostenible, que cuidi tant els que hi accedeixen com els que hi treballen.
