El rei emèrit, Jordi Pujol i els Mossos: una cosa no treu l’altra

“Som un país de Pastorets”, em va dir una vegada un amic que es dedica a la política. Es referia al maniqueisme que sembla que els catalans portem inscrit en el nostre ADN, que fa que un dia algú passi a ser considerat un sant i que pràcticament l’endemà el crucifiquem. El darrer exemple per mi seria l’epidemiòleg Oriol Mitjà, tan ràpidament encimbellat i glorificat com bescantat i apartat. Es tracta d’un procés que la creació de “debat públic” sobretot a les xarxes socials no ha fet més que propulsar. Ja dic “debat públic” entre cometes, fixin-s’hi bé.

No sé si és un fenomen estrictament català o també espanyol, però em ve a tomb la reflexió ara mateix pensant amb el rei Joan Carles. L’emèrit, sí. De ser considerat una joguina del franquisme va passar a ser el més gran baluard de la democràcia a Espanya –també a Catalunya, alerta- i ara, per les seves impresentables malifetes en el camp econòmic i la seva falta de decòrum institucional, és vilipendiat de forma absoluta respecte de tota la seva obra i acció, que conté innegables elements positius. Sí, ho repeteixo: que conté innegables elements positius. També de negatius, evidentment, però una cosa no treu l’altra.  

Ha passat –i dir això avui encara a Catalunya segueix essent polèmic- amb Jordi Pujol. De ser considerat l’estendard de la voluntat de recuperar el màxim autogovern per Catalunya –i aconseguir-ho- i un estadista que aconseguia colar-se al despatx oval de la Casa Blanca per entrevistar-se amb el vicepresident dels Estats Units, arran de la seva “confessió” de 2014 tot allò que faci olor de pujolisme o, encara més absurd, qualsevol obra de govern atribuïble als seus mandats és automàticament anatemitzat. No pel que es fes llavors sinó precisament per haver estat fent durant el seu període de governació. Que conté també -hi torno- innegables elements positius, molts més de positius que de negatius, m’atreveixo a afirmar. Sí, ho tornaré a repetir: que conté innegables elements positius, molts més de positius que de negatius.      

També s’aplica als cossos de seguretat, aquesta dèria nostra tan catalana d’anatemitzar: el 17A, arran de la seva actuació en capturar els terroristes que van provocar els atemptats de les Rambles, eren Déus –i això que hi ha dubtes ètics molt evidents sobre com van actuar en “abatre” el que en realitat eren presumptes assassins, per exemple-. L’1 d’octubre del 2017, novament, van ser considerats per una part important de la població com un exemple de policia “proporcionada i democràtica”, enfront de l’actuació dels cossos policials espanyols. Des de fa tres anys, però, arran de la seva actuació a les manifestacions per la sentència dels presos del Procés i ara mateix pel que està passant amb les protestes al voltant del fenomen Pablo Hasél han passat a ser “la policia més repressora del món”. Que estic convençut que no és el cas. Repeteixo: estic convençut que els Mossos no són la policia més repressora del món. Al contrari. Amb tots els seus errors, que n’hi ha molts, segur. Però també amb els seus encerts, què carai.

No vull aprofundir ni insistir en els exemples, perquè al voltant de cadascun d’ells podríem debatre centenars d’hores només respecte si ens posem d’acord amb les accions positives que jo els atribueixo. No pretenc encetar aquest debat, sinó el que té a veure amb aquesta frase feta tan fantàstica que resa “una cosa no treu l’altra”: com a col·lectivitat suposadament moderna, culta i avançada hauríem de saber filar una mica més prim, ser una mica més madurs, en aquesta capacitat (que sens dubte tenim, encara que resti amagada dins nostre) de discernir els fets i les accions.

Hauríem d’aprendre a fer el que se’n diu “benefici d’inventari”, és a dir, posar en valor, subratllar, reivindicar sense embuts, aquelles coses positives que algú hagi fet més enllà de la valoració global que el personatge ens mereixi ara mateix. “Oh, és que Hitler va acabar amb l’atur amb la seva política de construcció de carreteres, just quan va arribar al poder. També l’hem de lloar, a aquest?”. Tornem-hi amb la demagògia, la falta de “filar prim” i el fet d’agafar-se les coses amb paper de fumar. No, evidentment aquest “benefici d’inventari” té límits, però tampoc em correspon a mi establir-los.

En tot cas, no crec que en els casos que he esmentat no s’hagi de poder fer aquest exercici de ponderació, de rigor, d’objectivació del que aquests personatges i col·lectius han aportat en positiu a la nostra societat. I expressar-ho, sense per això deixar de dir cap de les altres coses negatives que hi puguin haver. Una cosa no treu l’altra, també al revés. Això sí, fer-ho obliga a sortir de la nostra zona de confort del “encantat de conèixer-nos” i del políticament correcte, que tan escampats estan a casa nostra.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

istanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escort
istanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escort
istanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escort
istanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escort
pornopornopornopornopornopornopornopornoporno