En un seminari sobre prespectives de futur, la targeta de presentació exposava entre altres coses el següent: “Els éssers humans no només tenim la capacitat d’entendre el món, sinó que també el volem treballar, viure-hi i viure’n. És a dir, les persones som éssers actius, actors del present i del futur. L’anhel humà de controlar-ho tot fa que hom visqui amb angoixa trepidant el desconeixement del futur. Les nostres planificacions, promeses i seguretats han generat ben sovint frustracions enormes i desencisos, a causa del desajustament entre allò que es projecta i els resultats obtinguts”.
Ens sembla molt acurada aquesta visió per entendre avui el progrés. Perquè malgrat el desencís provocat per les falses expectatives creades o pels poc resultats aparentment obtinguts, no hi ha dubte que en el fons tots esperem que demà les coses aniran millor. Treballem amb el convenciment de que podem assolir una societat més justa i humana, i que els reptes que avui tenim plantejats serem capaços de superar-los entre tots. També es cert que alguns es deixen enganyar per postures catastrofistes i fatalistes i cauen en la fàcil temptació de fent una mirada enrera, afirmar que les coses abans anaven millor i que la humanitat no ha progressat gairebé res. Aquesta és una postura fàcil i enganyosa. No hi ha dubte que el nostre món està molt millor ara que fa cinquanta anys.
També és veritat que hi ha molt per fer i que són moltes les tasques que encara cal realitzar. Però precisament el progrés, brolla de l’esperança, tan individual com social, que es mostra en el treball que fem en el present. Podem saber qui creu en el futur veient com treballa en el present, com s’ocupa de les persones, com afronta els problemes, com lluita per la pau, pel desenvolupament, etc. La societat del demà només es pot construir des de l’avui, i el motor que precisament ens mou a tirar endavant es que constatem ara que mica en mica anem progressant. Del Progrés volem parlar aquest mes a la nostra revista, però, no del progrés ubicat en el futur i que esdevé un mite de moltes societats, sinó com la capacitat de comprometre’ns amb un present difícil, que sovint no es com nosaltres voldríem, però que es possible canviar-lo i fer-lo una mica millor.
