La pulsió a moure’ns constantment s’ha apoderat de nosaltres. Fer el turista ja no és un fet aïllat al llarg de l’any, sinó que és una actitud que practiquem de manera constant en el món en què ens ho podem permetre i plantejar. És una manera de viure. En general, no sabem què anem a fer ni on anem, la qüestió és “viatjar” encara que no tingui gaire sentit més enllà de les ingents fotografies que obtenim. En realitat anem a llocs idèntics i intercanviables. L’experiència obtinguda és gairebé inexistent i l’aprenentatge obtingut pràcticament nul. Ho fem perquè som incapaços de conviure amb nosaltres mateixos, una fugida endavant que, de manera agregada, és impossible de mantenir i que, més que una activitat econòmica interessant, dona com a resultat una depredació sistemàtica de béns fungibles com les ciutats o els territoris.
El turisme és un fenomen que en les darreres dècades ha crescut exponencialment, i encara ho fa. La pandèmia va comportar que s’aturés de manera puntual, però, després, qui més qui menys s’ha llançat a practicar-lo com si s’hagués d’acabar el món. És un comportament global que descansa sobre una indústria ingent i sobre una promoció que l’activa de manera desmesurada. Ha canviat la psicologia col·lectiva i ja només “som” en la mesura que viatgem. La finalitat del perquè ho fem no és gaire clara, ja que l’autenticitat de les destinacions s’ha perdut i, quan fem el turista, poc més que anem a llocs que són idèntics i que estan ocupats per turistes. Però la qüestió és moure’s, que això activa la despesa i el sector que hi està al darrere està sempre delerós de fer-nos noves propostes que, en realitat, són idèntiques a les que ja ens feia. Els vols són extremadament barats (o no tant) i internet ens permet somiar que qualsevol cosa que imaginem és possible. El resultat agregat de tot plegat, és que els 2.000 milions de persones que podem, anem amunt i avall sense que ens importin gaire els efectes que això té. Les institucions i el negoci turístic, sempre de bracet, ens expliquen joiosos com anem batent rècords de visitants anys rere any; els evidents efectes no pas precisament positius no importen. El negoci és el negoci.
PRIMERA POTÈNCIA MUNDIAL
Aquest darrer any han visitat Espanya 90 milions d’estrangers. Més que mai. Aquesta temporada, ja gairebé tot contractat, ho millorarem i, probablement, superarem França com a primera potència turística mundial. Tota una conquesta. A Barcelona venen 30 milions de visitants i poc importa l’efecte sobre una ciutat que ha desbordat, de molt, la seva capacitat de càrrega. Una indústria que li aporta, gairebé, el 15 per cent del PIB. Diuen que és el nostre petroli, però, com aquest, aporta només una riquesa aparent i els efectes col·laterals són massa importants per no tenir-los en compte. En realitat, resulta una opció econòmica molt fràgil, feble, que genera riquesa sobretot a companyies aèries, plataformes d’internet i grans grups hotelers que no estan radicats aquí, mentre que ens deixa unes quantes monedes al lloc de destí, deteriorament l’economia i les condicions socials. Les ciutats de Catalunya amb rendes mitjanes més baixes són les localitats especialitzades en el turisme. El secret d’això són els baixos salaris que es paguen i els contractes de temporada. Des del punt de vista econòmic, l’especialització turística és sempre una aposta perdedora, pel territori i per la seva societat. Requereix fluxos de treballadors nouvinguts disposats a treballar en condicions de semiesclavatge. Aquesta és la realitat.
L’activitat turística, quan és complementària, pot ser interessant per a un país. Però quan posen tots els ous en el mateix cistell, resulta demencial. Els destins moren d’èxit. La saturació converteix, especialment les ciutats globals com Barcelona, en inhabitables. Una ciutat turistificada, a més de perdre l’encant, la seva singularitat, es converteix en una urbs tan cara que, els habituals del lloc, no la poden pagar. Han d’acceptar que es converteix en un parc temàtic al servei dels visitants i dels que hi tenen muntat el negoci. Els del lloc són desposseïts de la seva ciutat, els serveis cars i dolents, ja no van dirigits a ells. La ciutat es gentrifica i cal fugir de la seva àrea central i monumental.
Situats en aquest punt, cal plantejar-se quina és la finalitat de la gestió d’una ciutat: o bé millorar la vida dels que ciutadans, o bé explotar la marca, fer-la agradable i acollidora o bé dinamitar l’encant i benestar en favor del negoci especulatiu d’uns quants que se n’apropien en forma d’hotels, apartaments turístics, gastrobars o botigues de luxe. En el punt de saturació que es troben moltes destinacions turístiques, aquí i allà, i tenint en compte la dinàmica encara expansiva, hi comencen a haver mobilitzacions de ciutadans que es queixen que aquest fenomen resulta insuportable a més d’insostenible. Passa a Barcelona, però també a les Canàries, a les Balears, a Venècia, a Amsterdam… I, lògicament, passarà més. Són moviments d’autodefensa en la mesura que les polítiques públiques, potser excepte en el cas d’Amsterdam, no fan sinó posar-se damunt l’onada i brandar les xifres de creixement constant com un èxit. Resulta curiós, però molt eloqüent que a aquestes expressions se les qualifiqui de “turismofòbia”, apel·latiu despectiu que el periodisme ha fet seu i que no defineix de manera justa aquests moviments, sinó la capacitat d’imposar el seu relat que té el lobby de la indústria turística.
ES POT LIMITAR EL TURISME?
Resulta complex, però s’ha de fer en defensa pròpia, que vol dir en defensa de la vida bona de les persones per sobre d’una pulsió irreflexiva i irracional al moviment que condemna les destinacions turístiques —gairebé tot ho és— en espais desposseïts d’humanitat i de personalitat, en “no-llocs” que diria l’antropòleg francès Marc Augé. Hi ha nombroses mesures per reduir l’allau de visitants, que són indirectes i que tenen a veure amb la protecció de l’habitatge només per a usos ciutadans: il·legalitzar determinades plataformes d’intermediació, assegurar que es paguin impostos i taxes més elevades, preservar els espais públics, disminuir els vols barats… La ciutat, com els espais naturals, han de ser preferentment llocs per fer-hi vida i no pas parcs temàtics destinats a l’esbarjo per a la nostra insatisfacció. La transformació del “lloc turístic” el converteix en un hàbitat artificial tot passant per damunt de la noció de viatge, que significava experiència i coneixement.
Ja no és possible. Tot està produït per obtenir una experiència turística que no té res d’autenticitat, que no és real. Pel mig, destrueix l’hàbitat dels ciutadans o dels pobladors. No es tracta de deixar de ser hospitalari ni d’abandonar la pretensió de conèixer el que és diferent. El que cal és tornar-ho a una dimensió i a un ritme que ho faci sostenible mediambientalment, que no pertorbi en excés la vida de les persones i que satisfaci qui fa el viatge. El plaer ha de tornar al procés i no pas a la finalitat de convertir el viatge en un seguit de fotografies per penjar a l’Instagram i demostrar que formem part d’una classe mitjana aspiracional selecta de la qual ni formem part ni val la pena.
Per donar valor al turisme, l’hem de reduir tots plegats, i practicar-lo a una altra escala que sigui assumible, cosa que vol dir pagar el preu que val l’impacte que provoquem i tornar als pocs viatges ben preparats i amb sentit que fèiem abans. Per distreure’ns, no estaria malament valorar el que tenim a casa, al barri o a l’entorn més pròxim. Hauríem de recuperar una actitud menys apressada i apreciar les experiències quotidianes i, així, no haver de recórrer a activitats destructives que ni ens fan feliços ni ens les podem permetre. La vida intel·ligent és, sobretot, una vida lenta.
Josep Burgaya és doctor en Història Contemporània i autor del llibre Homo Movens (El Viejo Topo, 2024).
