El 1956, cinc anys abans que s’aixequés el Mur de Berlín, el món encara es recuperava dels vestigis de la Segona Guerra Mundial. Aquell any, el poble d’Hongria es va revelar contra el govern del país, que acceptava les polítiques imposades des de Moscú per Nikita Kruschev, qui aleshores governava a la Unió Soviètica.
La revolta, encapçalades principalment pels estudiants, tenia l’objectiu d’alliberar el país del comunisme soviètic. El moviment va estar actiu durant tres setmanes, entre el 23 d’octubre i el 10 de novembre del 1956, fins que els tancs russos el van sufocar. Segons dades de la BBC, hi van morir milers de civils hongaresos, entre 2.000 i 5.000, i uns 700 militars soviètics.
La notícia es va escampar ràpidament per tot Europa. A Catalunya, sota la dictadura del règim franquista, els estudiants de la Universitat de Barcelona es van manifestar per primera vegada pels carrers de la ciutat en suport al poble d’Hongria i, aquells dies, -esbroncats al cridat de “russos!”- la policia, els grisos, va entrar i va carregar per primera vegada dins de l’edifici de la universitat.
Un minut de silenci simbòlic
Però un dels actes més importants contra la repressió violenta dels russos a Hongria va tenir lloc a l’Alemanya de l’Est. Aleshores encara faltaven cinc anys per la construcció del mur de Berlín, però el país ja estava dividit des del final de la Segona Guerra Mundial.
Dos estudiants d’una escola de la ciutat de Stalinstadt, avui coneguda com Eisenhüttenstadt, van decidir solidaritzar-se amb els revolucionaris hongaresos i guardar un minut de silenci a classe en protesta per la repressió soviètica. La voluntat era demostrar que el silenci també podia ser un símbol de protesta i no exclusivament una forma de repressió.
Els dos joves van convèncer els seus companys. Quan els professors entraven a classe i sense cap explicació prèvia, ells no deien res durant un minut. Una revolta silenciosa i simbòlica però que, en una alemanya socialista i també dirigida per Rússia des de la distància, no podia pas quedar impune.
El minut de silenci va derivar en una persecució contra els nois que havien seguit el minut de silenci, contra les seves famílies i contra qui els havia deixat escoltar la radio de forma clandestina i, per tant, assabentar-se dels fets que passaven a Hongria.
Les memòries d’un d’ells
Aquesta història la va recollir en les seves memòries personals el professor alemany Dietrich Garstka, mort el 18 d’abril del 2018, qui el 1956 havia estat un dels joves implicats en la protesta. Fa dotze anys, el llibre va caure en mans del director de cinema italoalemany Lars Kraume, que en aquell moment no va donar importància a la història, però l’any passat va estrenar La revolución silenciosa una pel·lícula inspirada en aquests fets.
Una història sobre el poder de la solidaritat, la necessitat de la llibertat d’expressió i una clara demostració que de vegades el silenci, més que els crits o la violència, també pot ser molt revolucionari.
