Una de les divisions més clares que es dóna en el món del treball és la dels treballadors i treballadores que són tractats d’una manera digna, i els que tenen unes condicions de treball indignes. I no em refereixo només a la gravíssima explotació infantil, les dones prostituïdes, o l’autèntic esclavatge que es dóna a molts països, sinó també a situacions potser més subtils i igualment greus i preocupants que es donen en el segle XXI en països desenvolupats com el nostre.
Des de la meva experiència de tracte diari, des de fa molts anys, amb persones treballadores, amb els seus representants legals (delegats, comitès d’empresa, seccions sindicals), així com amb empresaris, directius i els seus assessors, puc assegurar que hi ha moltes persones que no reben un tracte digne, humà, ni respectuós en el seu treball, persones que perden tots els seus drets quan arriben a la feina.
Persones que no poden reclamar els seus drets, perquè si ho fan, no se’ls renova el contracte o si és un contracte indefinit són acomiadades i reben una indemnització ridícula, perquè tenen molt poca antiguitat.
Conec moltes persones obligades a fer hores extres sense cobrar-les, o que malgrat les cobrin, posen en perill diàriament la seva vida (i la de molts ciutadans), perquè treballen com a conductors d’autocar o de camió, transportant matèries perilloses o persones, fent jornades de dotze o més hores.
Normalment aquestes persones no poden denunciar la seva situació, però quan ho fan, es troben sovint en una indefensió absoluta, sense que actuï qui ha de fer-ho. La inoperància de la Inspecció de Treball és escandalosa. I així es van produïnt accidents, malalties i morts. La prevenció de riscos laborals ja no és un tema de moda. S’ha baixat la guàrdia.
També es donen casos de treballadores acomiadades per quedar-se embarassades, d’altres que els fan la vida impossible a l’empresa per exercir el dret a la reducció de jornada per cuidar dels seus fills, o moltes altres persones que pateixen el ja conegut mobbing (assetjament laboral), simplement perquè han caigut malament a un cap o no han accedit als capricis d’aquest cap, i acaben amb depressió, ansietat, angoixa, baixa laboral i acomiadament.
És indigne i indignant que avui, al nostre país, hi hagi encara moltes empreses que no han abandonat les pràctiques dels temps de la dictadura, que amenacen amb tancar si es convoquen eleccions sindicals, que acomiaden els candidats a delegats, però això passa.
I el més greu per a mi: els casos que conec no són els pitjors, perquè les persones que van a un sindicat o a un assessor, encara que tinguin problemes molt importants, no són generalment les que estan més malament, perquè les que estan pitjor, normalment, no s’atreveixen a assessorar-se.
Dins de totes aquestes situacions de tracte indigne, vull acabar amb un reconeixement cap a les persones que mantenen la seva dignitat i treballen cada dia per mantenir la dels altres treballadors i treballadores. Persones que s’enfronten cada dia amb alguns empresaris que no mereixen aquest nom, amb alguns directius sense preparació ni coneixements, amb alguns comandaments intermedis dèspotes, i sovint amb la insolidaritat d’altres treballadors amb molt poca dignitat.
