Dels països amenaçats pel gihadisme França té sens un dubte un panorama delicat. Passat colonial, la guerra d’Algèria, milers de ciutadans de segona generació –fins i tot de tercera– vivint en barris modestos i la impressió, justificada o no, que sempre seran ciutadans a banda. Aquesta impotència ha trobat avui una via de sortida a través de l’islamisme intransigent. I això quina traducció té en el futbol?
Probablement encara és aviat per saber-ho. En tot cas ja fa anys que a la república veïna envia senyals d’alarma. Sobretot mitjançant la seva selecció. Només cal revisar la llarga llista d’escàndols que s’han produït al vestidor ‘blue’ per adonar-se com aquest equip ha esdevingut un mirall de la república. Karim Benzema, un jove introvertit, d’origen algerià i criat en un barri modest de Lió, va afirmar: “Per mi França és només el meu equip, ningú m’obligarà a cantar La Marsellesa”. El seu cas no és únic. Molts jugadors d’origen musulmà no canten l’himne del país. El fet evidencia un trau entre els francesos de soca-rel i aquells que ho són des de fa poc. Una problemàtica que també es visualitza al carrer i que s’ha alimentat des d’altaveus més incendiaris. “A l’equip nacional hi ha massa negres” manifestava l’exlíder del Front Nacional, Jean-Marie Le Pen, pels volts del mundial del 98 (celebrat a França i guanyat per l’equip amfitrió). Aquella victòria va tapar el foc però dotze anys més tard va revifar, amb un motí del vestidor en ple mundial de Sud-Àfrica. Diverses fonts van assenyalar que el vestidor vivia fracturat entre “blancs” i “negres”. En motiu dels darrers atemptats a París l’Estat s’ha afanyat a utilitzar la selecció com una eina de cohesió. Si tot segueix com en els darrers anys, però, passada la calma arribarà la sotragada. Un equip és com el país que representa.
El mirall de la república
