Benvolguts,
M’agrada posar cara al valor que tractem. Avui he recordat una sortida amb els alumnes. Era els anys vuitanta. Vam programar una visita a un centre cívic per veure una exposició sobre els diferents mètodes anticonceptius. La visita tenia dues parts, primer un recorregut i després una xerrada amb una metgessa. Vam fer una mitja part per esmorzar i un dels joves va retirar-se a una cantonada a orinar. El vam advertir amb un crit fort, castrador. El jove s’espantà, va parar de cop i va venir cap a nosaltres amb el cap cot. No recordo que li vam dir, ho puc suposar, però sí recordo molt bé el que ell em va dir un cop vaig deixar-lo parlar:
-Mestra, el meu pare fa el mateix.
Aquí ja se’m va encendre la llum d’alarma i mil i una preguntes es van apilar al meu cap. Com ho havia de fer per no menysprear al progenitor i al mateix temps transmetre correctament el saber estar als nois i noies que m’havien encomanat? Com podia fer-los adonar que hi ha uns patrons consensuats, unes bones maneres, que ens ajuden a relacionar-nos correctament amb els altres en el nostre dia a dia? Seria entenedor el meu missatge si era molt oposat al que rebien fora del centre educatiu? No cal que us faci una llista complerta dels meus dubtes.
Ara, després de més quaranta anys treballant amb adolescents crec que moltes de les coses per les quals ens hem encaparrat són força inútils. Tots els discursos fets no tenen cap efecte a llarg termini. El que queda, el que realment amara el cor i la ment és la teva acció, el teu gest, el teu somriure, el teu assentiment.
Ells aprendran a ser cívics si així els tractem, si no és una postura buida, sinó la sincera manera d’entendre’ns amb la resta de la societat.
El meu pare fa el mateix
