El lloc o la família determinen el destí de les persones?
Núria Radó, Toni Rodon i J. M. Vilarrúbia||La Dada|
A Catalunya, l’accés a la universitat pot semblar aparentment universal, però les dades ho desmenteixen. Les estadístiques afirmen que l’origen marca el futur de la persona. És així?
L’educació s’ha promogut com una de les principals fonts de mobilitat generacional, entesa com la capacitat d’un individu per canviar la seva posició socioeconòmica respecte de la generació anterior. Partint de la promesa implícita que una persona, educant-se i treballant, pot millorar la seva situació personal i econòmica, els sistemes d’educació obligatòria s’han establert per garantir un nivell mínim d’instrucció, mentre que els sistemes d’educació superior han obert portes a la professionalització i a l’obtenció de graus acadèmics. Tot això, evidentment, sense desmerèixer altres vies formatives o professionals, també vàlides i enriquidores.
En aquest context, a Catalunya, l’accés a la universitat pot semblar aparentment universal. Malgrat polítiques educatives a vegades inestables o de canvis a les proves d’accés que sovint no són prou planificats ni ben explicats, el sistema universitari públic català ofereix una educació de qualitat, fortament subvencionada i a la qual s’arriba amb una trajectòria pautada i reglada.
L’ascensor social no puja
Els fills de famílies de llars on un dels pares té estudis universitaris tenen un 78 per cent de probabilitat de completar estudis d’aquest nivell. Aquesta proporció cau fins al 32 per cent entre els fills de famílies on els progenitors no han completat l’educació secundària.
La universitat pública catalana La realitat, però, és molt més complexa: l’accés als estudis universitaris varia molt en funció de l’origen socioeconòmic. Néixer en una família on almenys un progenitor té estudis universitaris fa que la probabilitat d’accedir a aquests estudis sigui més del doble respecte dels estudiants procedents de llars on cap progenitor ha completat l’educació secundària. Això evidencia que, malgrat ser un sistema públic, l’accés a la universitat no és realment universal, i les desigualtats d’origen socioeconòmic condicionen fortament les oportunitats. En aquest sentit, la universitat pública catalana no compleix el paper de garant de mobilitat social intergeneracional. L’ascensor sembla que no puja.
Diversos estudis sobre el comportament humà han demostrat que les persones tendim a atribuir els nostres èxits al mèrit personal, mentre que associem els nostres fracassos a la mala sort o a factors externs. Quan jutgem els altres, però, aquests patrons es reverteixen: és habitual considerar que els èxits dels altres es deuen a circumstàncies favorables, mentre que els seus fracassos s’expliquen per una manca d’esforç o de capacitat. Aquestes atribucions sovint automàtiques no només són esbiaixades, sinó que contribueixen a oblidar les desigualtats estructurals.
Cal no perdre de vista que la mobilitat intergeneracional és un dels indicadors clau de la igualtat d’oportunitats. Quan aquesta mobilitat és alta, l’èxit econòmic o social d’un individu depèn menys del seu origen familiar. Aquest concepte, però, no implica que l’origen determini de manera absoluta el futur, sinó que descriu probabilitats estadístiques.
En altres paraules, és imprescindible prendre consciència que la manca de mobilitat social no és ni inevitable ni necessària. Un sistema educatiu veritablement just ha de vetllar no només per reduir les desigualtats, sinó també per promoure la mobilitat social. Això hauria de permetre trencar amb la idea que el lloc de naixement o les circumstàncies familiars determinen el destí de les persones.
