Lentament, la societat occidental s’ha anat deslliurant dels llaços moderns que la unien per caure en una lluita despietada dels uns contra els altres, sense cordes per sostenir-se, ni xarxa en què confiar. L’afany d’ordre i compromís proposats per la modernitat ha acabat fent esclatar les eines amb les quals aquest ordre i aquest compromís eren possibles. Cal plantejar-se si la llavor que contenien no anava necessàriament encaminada cap a aquest procés de dissolució. Així que suggereixo que pensem cadascun dels salts on estem immersos.
Reinhart Koselleck, a l’assaig Aceleración, prognosis y secularización, ens recorda unes visions de la Sibil·la Tiburtina que es refereixen al progressiu escurçament del temps: “I els anys s’escurçaran a mesos, i els mesos a setmanes, i les setmanes a dies, i els dies a hores”. És evident que vivim en una transformació del temps apocalíptic on el límit temporal s’ha vist modificat. Ja no som fills de l’eternitat sinó més aviat esclaus de la immediatesa.
El mateix passa amb l’espai. El que és proper i el que és llunyà no mantenen el mateix significat que tenien, per dir-ho aviat, durant la primera colonització. De fet, avui en dia, la consciència de l’individu no treballa a partir de la distància física, sinó a partir de la trobada virtual entre actes comunicatius. No importa si som gaire lluny; tot està interconnectat via videotrucada.
El radi d’informació i comunicació ha esclatat. Com diria Baudrillard, “vivim en l’èxtasi de la comunicació” i avui dia la situació està completament desbordada. De nou, amb ell, podríem dir que mai no s’ha parlat tant i alhora s’ha dit tan poc.
Tots aquests fenòmens responen a una democratització de tots els àmbits de la vida. Allà on s’interconnecten els ciutadans sorgeix la comparació i, amb ella, les ganes d’evolucionar. Sembla, però que és tanta la capacitat de la ciutadania a l’hora de manifestar i reclamar els seus drets, que fins i tot aquells que hi estan en contra han trobat un forat on explicar-se.
Això ha trobat la seva rèplica en el desenvolupament del mercat. Els productes ja no s’ofereixen sinó que es dissenyen juntament amb el consumidor, que passa a ser part essencial en el procés de creació. I això ha tingut conseqüències a tots els nivells: a escala micro, el consumidor es creu part de la indústria i així legitima qualsevol acció del mercat i, a escala macro, s’ha creat una nova economia basada en l’especulació d’actius on tothom pot comprar i vendre. De fer valdre l’acció individual hem arribat a fer desaparèixer l’individu com a element necessari de tot intercanvi econòmic. Si amb tot es pot fer negoci, la precarització està servida.
Vivim en els temps de la modernitat líquida, tal com la denomina Bauman. Aquella vida la principal característica de la qual és “la fugida, l’elisió, la capacitat d’evitar, el rebuig concret de qualsevol delimitació territorial i dels seus enutjosos corol·laris de construcció i manteniment d’un ordre, de la responsabilitat per les seves conseqüències i de la necessitat d’afrontar-ne els costos”.
Gràcies a la ceguesa ultramoderna, totes les categories sòlides que van ser desenvolupades per tal de dotar els ciutadans d’un estil de vida comú han estat substituïdes per categories líquides la funció de les quals és ara l’alliberament final de qualsevol mena de guia; i el resultat no és altre que la dispersió de tot allò que sostenia la idea de societat. Això ha obert innombrables possibilitats d’emancipació, és evident, però també una desorientació difícil de sostenir.
Hem saltat sense corda, però sembla que encara hem d’aprendre a volar.
