Cagadubtes és una paraula escatològica que connota la inoperància de qui, davant d’una decisió, el dubte el paralitza i no se’n surt. En filosofia es coneix com l’ase de Buridan la crítica que els adversaris del filòsof medieval Jean Buridan li fan per ridiculitzar la seva tesi d’actuar sobre la base de raons. Suposadament, un ase, davant de dues piles de palla i dos cossis d’aigua equidistants i de la mateixa qualitat, es morirà de fam i set, perquè no trobarà mai cap raó per fer una tria. Aristòtil havia dit que obrar a l’atzar és la sortida racional —avui diríem: per defecte— si no hi ha cap raó per actuar en un sentit o en un altre. Averrois en fa una contalla amb un gos com a protagonista. Els crítics de Buridan el canvien per un ase, per la pretesa estupidesa d’aquest animal.
Descartes repassa els motius del dubte: els sentits ens enganyen, podem confondre’ns entre somiar i estar desperts, la tradició és insegura, o fins i tot un hipotètic geni maligne pot fer que l’espifiem. Tanmateix, del fet de dubtar se’n desprèn l’existència: Je pense, donc je suis. Si dubto és que penso i, si penso, aleshores existeixo. El dubte cartesià no és escèptic i eixorc, sinó el fet prudent i constructiu de no prendre per segur res que no ho sigui indubtablement.
Russell ens adverteix que res mereix una certesa absoluta, però què bo i així hem d’actuar amb decisió (i, alhora, mantenir el dubte que calgui). L’assagista Brice Parain remarca els efectes del dubte a destemps amb la suposada anècdota de Porthos, un dels Tres Mosqueters d’Alexandre Dumas. Parain modernitza la facècia amb un toc d’anarquisme simplista. Porthos és home d’acció directa, dels que fan la seva sense pensar-s’ho ni gaire ni gens. Fins que un dia para una bomba en un soterrani, encén la metxa i fuig corrents. I de sobte s’atura a pensar… com s’ho fa per posar un peu davant de l’altre? La bomba esclata i tot li cau a sobre. El primer cop que pensa, s’ho rumia i reflexiona, es mor!
