El vicepresident de la Fundació Étnor assegura que l’única manera de ser conscients de què és realment la penúria és mantenint-hi un contacte estret. Alhora afirma que en èpoques difícils tendim a treure el millor de nosaltres.
El capitalisme ha pervertit la nostra ètica?
La culpa no la té només el capitalisme. La crisi ètica o la situació de crisi que estem vivint respon a factors diferents. El capitalisme s’erigeix de moltes maneres; no és el mateix l’europeu, el xinès o l’americà i, per tant, atribuir a un subjecte com el capitalisme la causa de tot és massa simple. Diria que les causes de la crisi actual responen a factors diferents i que tenen una perspectiva històrica.
Reformulem, doncs, la pregunta. Les crisis actuals perverteixen o modifiquen la nostra ètica?
Probablement, la condició estructural de l’ètica és estar en crisi. José Luis López Aranguren ja deia als anys vuitanta que estàvem en crisi i, quan em jubili jo, segurament seguirem en crisi. Realment, a l’hora de fer el diagnòstic del que ens passa, la primera paraula que ens sorgeix és la de crisi perquè percebem un desajust, percebem que les coses no són com voldríem: hi ha un desajust entre el que som i el que volem ser. Cada generació, per tant, haurà de fer el seu propi diagnòstic de la crisi que visqui. Per exemple, en medicina, el concepte de crisi té molta força, ja que és una cosa que, si la superes, magnífic, però si no… El concepte de crisi és complex, però probablement es tracta d’un concepte estructural a l’hora de definir l’ètica.
La crisi, doncs, és un valor des del qual donar sentit a la vida?
La crisi no és un valor com a tal. Si parlem de la justícia, la llibertat, la solidaritat… Això sí que són valors; però la crisi, com a tal, no. La crisi és una manera de descriure la insatisfacció entorn dels valors. Podem descriure una situació de crisi com aquell moment en el qual veiem una distància important entre el que és i el que hauria de ser.
L’ètica de la penúria consistiria a prendre consciència de la gravetat del problema humà que hi ha rere el fet de no tenir el que és bàsic per poder subsistir.
I què en podem aprendre de totes aquestes crisis?
Els qui ens dediquem a l’estudi volem aprendre de tot el que ens passa. Però tothom té la mateixa voluntat d’aprenentatge? Tothom és capaç de qüestionar-se sobre què passa al seu voltant? Els qui ens dediquem a la filosofia tenim la voluntat socràtica de fer-nos preguntes a tota hora. Desinstal·lar-nos de la realitat per aprendre constantment és el nostre modus vivendi. Cal tenir la voluntat de l’estudi i l’aprenentatge; però estem parlant d’una voluntat d’aprendre vinculada al creixement personal. En els meus estudis, jo això ho he anomenat generativitat. Quan entenem els aprenentatges com a oportunitats de creixement, aquestes oportunitats són generatives: ens permeten anar engreixant-nos humanament, sense necessitat de guanyar pes.
Com podem definir avui en dia l’ètica de la penúria?
Primer caldria veure què entenem per penúria. La definició del diccionari ens dirà que és la manca o privació del que és necessari per viure. Això ens duu a preguntar-nos què és bàsic per viure i qui no té el que és bàsic per viure. Hi ha un procés d’empobriment de la població. La FAO diu que s’ha incrementat el nombre de persones que passen fam. L’any 1955, la FAO va decidir que calia abordar aquest tema. Pensaven que, a escala internacional, les institucions assumirien això com a objectiu fonamental i que lluitarien per eradicar-la. Avui en dia, després de la pandèmia, del silenciament d’Àfrica, de les guerres i els conflictes que no són notícia, hem descobert que el nombre real de persones que passen gana cada any és cada vegada més gran. Això és un crit d’alerta clar cap a una societat opulent que s’hauria de plantejar si està fent alguna cosa per tal d’evitar aquesta mena de situacions. Per tant, l’ètica de la penúria consistiria a prendre consciència de la gravetat del problema humà que hi ha rere el fet de no tenir el que és bàsic per poder subsistir.
Aniria lligat al concepte de dignitat?
Sí, als mínims de dignitat per satisfer les necessitats.
Ens cal, doncs, un nou pacte social, polític o totes dues coses?
S’hauria de treballar en diferents fronts. El primer que caldria és prendre consciència que el gènere humà és una família. L’única manera d’afrontar la situació actual és tenir consciència de grup. Bauman parla de la societat líquida, però en realitat el què passa és que la cultura actual atomitza i separa.
Necessitem sortir de l’individualisme per acostar-nos a les necessitats dels altres?
Totalment. Vivim en una cultura individualista. Byung-Chul Han parla de l’eixam: diu que, a les grans ciutats, la convivència es pot descriure com un gran eixam, on tothom viu aïllat, tot i que sembla que visquem junts. Charles Taylor parla d’atomisme polític i de desagregació; altres autors parlen de polarització i enfrontament de l’espècie humana. Em sembla que el que ens manca és tenir una certa perspectiva global i holística del fet que la humanitat és un tot i no es pot separar. Hem d’entendre la humanitat com a col·lectiu i no des d’una perspectiva d’aïllacionisme.
L’única manera d’afrontar la situació actual és tenir consciència de grup. Bauman parla de la societat líquida, però en realitat el que passa és que la cultura actual atomitza i separa.
Vivim aïllats dins la col·lectivitat?
Aquí hi ha dues postures clau. La primera és la que ens dona una visió individualista i atomista i l’altra és la que advoca per un plantejament gregari. La família humana és com un ramat. Actuem sense cap mena de consciència, ni política ni social. Quan Ortega y Gasset publica La rebel·lió de les masses, està criticant la manera que té el moviment obrer de diluir la responsabilitat. Per tant, considero que, entre l’eixam i la massa, avui en dia ens cal recuperar el concepte de responsabilitat.
És viable i realista?
Ens falta realisme. Hem de ser molt més realistes perquè la realitat és molt crua. Però aquesta realitat no pot fer que ens quedem amb els braços plegats i lamentant-nos de la nostra impotència. No podem quedar-nos instal·lats en la nostra comoditat i ignorar la resta del món. Falta realisme per conèixer, descriure i entendre el món, i moltes vegades preferim ensucrar la realitat, arraconar-la i quedar-nos només amb el nostre microcosmos.
Som indiferents a la misèria?
Ens cal recuperar el concepte de responsabilitat comunitària, on les grans revolucions comencen per l’altre. No podem fer la revolució global si no ens preocupem pels qui tenim més a prop. Ens cal una ètica compassiva, samaritana i generativa. No calen grans paraules o discursos, només cal adquirir petits compromisos diaris de treball a mitjà i llarg termini. Tal com diu el papa Francesc, hem de generar processos. La FAO o Mans Unides han nascut gràcies a persones que han iniciat processos. Ells saben que no faran la revolució pendent, però han començat un camí perquè els qui tenen a prop puguin apuntar-s’hi i col·laborar en aquesta transformació progressiva.
Parlem sempre des de la perspectiva del benestar. Però, com es veuen modificats els principis ètics del qui està en situació de penúria?
Cada vegada hi ha menys rics que tenen més –es concentra més la riquesa– i més pobres que tenen menys. Però això no ens pot fer oblidar els petits compromisos quotidians del nostre dia a dia i en les nostres comunitats. Necessitem treballar cada dia per la justícia i contribuir a fer que les necessitats bàsiques de tothom quedin cobertes. No des d’una mirada filantròpica, sinó des d’una existència de justícia. Les institucions o estructures han de treballar perquè tothom pugui desenvolupar el seu propi projecte vital. Amartya Sen això ho té molt clar i diu que el desenvolupament ha d’anar estretament relacionat amb la llibertat. Cal que es donin les condicions per tal que cadascú tingui el projecte de vida que vulgui, sense imposar un únic model ètic.
No podem quedar-nos instal·lats en la nostra comoditat i ignorar la resta del món. Ens falta realisme per conèixer i entendre el món. Moltes vegades vegades preferim ensucrar la realitat i quedar-nos amb el nostre microcosmos.
I això com es fa?
Aranguren diferenciava entre la moral com a estructura i la moral com a contingut. Quan parlem de crisi i de l’ètica de la penúria, realment no parlem del contingut moral, sinó que diem que som animals estructuralment morals i insatisfets que acabem tendint a una proposta universal d’ètica, cosmopolita… i que ens obliga a lluitar per la justícia social, però que també ens ha de permetre considerar la possibilitat de projectes diferents de bona vida.
Tenim diferents classes d’ètica llavors?
Hi ha una ètica com a estructura, que abraça aquesta dimensió universal de treball en favor dels drets humans; i després hi ha una ètica com a contingut. Probablement, la felicitat per a un budista és diferent que la felicitat per a un catòlic, un musulmà o fins i tot per a algú que sigui de l’Espanyol o del Barça. Evidentment, els projectes de felicitat seran diferents, però també ens hem d’adonar que estructuralment som animals que tendim a buscar la felicitat.
Això enllaçaria amb el que comentava Aranguren quan proposava una ‘ètica estètica’. De trobar un gust nou, un gaudir nou…
Aquí la clau la trobem en el que podríem anomenar “construcció d’una estimativa moral”. En tota la història de l’ètica espanyola –des de Quevedo, Góngora, Calderón… el Segle d’Or i fins i tot Cervantes— ho veiem, que l’ètica està vinculada al que Ortega anomena ètica estimativa. És a dir, una capacitat d’estimar i valorar, però que també és una capacitat existencial de discernir i degustar. Així generem el que podríem anomenar sensibilitat moral, per la qual, sense tenir una dimensió normativa d’obligatorietat, entenem que ens aproximem afectivament i emocionalment cap a la bellesa, més que no pas cap a la lletjor. Ens acostem a la justícia, més que no pas a la injustícia. Aquest és un tema molt bonic i interessant perquè suposa assumir que l’ètica no consisteix només a articular normes universals per treballar per la justícia, sinó que l’ètica també consisteix a organitzar i promocionar un seguit de valors, virtuts, qualitats… que ens serveixin per a tots.
Podem ser optimistes en els temps que vivim?
Jo intento ser optimista i realista. Però no podem ser ingenus. Hi ha un optimisme tràgic vinculat al compromís. Per tal que aquest canvi es produeixi i que aquesta lluita per la justícia es materialitzi, no podem esperar que ho facin els altres, hem de començar nosaltres mateixos a fer el canvi.
No podem quedar-nos instal·lats en la nostra comoditat i ignorar la resta del món. Ens falta realisme per conèixer i entendre el món. Moltes vegades vegades preferim ensucrar la realitat i quedar-nos amb el nostre microcosmos.
Estem parlant, per tant, d’aquell “iniciar processos” que comentàvem abans?
Això ho veiem en Nietzsche i en molts altres analistes ètics. Si volem que els valors pels quals lluitem es materialitzin, cal que ens anul·lem a nosaltres mateixos. Els grans personatges que han canviat l’ètica del segle XX, han estat herois amb una dimensió d’exemplaritat. Estem parlant de gent com la Mare Teresa de Calcuta, Gandhi o Martin Luther King. Tots ells “folls morals” que han aconseguit que l’horitzó dels drets humans no decaigués. Els utilitaristes, els individualistes o economicistes només veuen la realitat en clau materialista i econòmica, i ho redueixen tot a un mer càlcul utilitari. Si volem evitar que les lluites polítiques es redueixin a això, cal que aquests personatges morals existeixin i que estimulin aquesta ètica de compromís personal i comunitari.
Cal promoure la comunitat?
A l’Institut Emmanuel Mounier hi ha un grup de filòsofs i pensadors que fa temps que estudiem, publiquem i treballem en diferents comunitats. La nostra tasca és promoure aquesta reflexió de personalisme comunitari, que va en contra de l’individualisme i del gregarisme. I és que no hi ha solidaritat sense responsabilitat, i viceversa.
Ens hem acostumat massa a viure bé i això ens ha anestesiat?
Sí, però això es cura fàcilment. Als meus alumnes de la universitat els duc una tarda a la presó i, quan surten, de cop, obren els ulls a la realitat. O, per exemple, com que formo part del comitè d’ètica d’un hospital, porto els alumnes a l’UCI i veuen de què va la vida. A partir d’aquí es pot fer filosofia. I és que, si no has tocat la penúria de prop, és difícil que puguis reflexionar-hi i enfrontar-t’hi des d’una perspectiva solidària.
La penúria és motor de canvi?
El contacte amb la penúria ens fa lluitar per la justícia. El treball per la justícia, però, requereix esforç.
En poden sortir coses bones d’una època de penúria?
Hi ha un principi bioètic que diu que de la necessitat en fem virtut. Normalment, quan la gent no té res, treu el millor de si mateix. Les situacions límit fan que la nostra consciència d’humanitat es mantingui desperta. Les situacions de penúria i injustícia que vivim ens activen. Si no les vivim, estem d’esquena a la realitat.
