Els Mossos d’Esquadra es presenten a casa de la Rosa i la porten a l’hospital on l’indueixen el part ja que ella s’hi ha negat. Els metges van acudir al jutge per obligar-la.
És ètic fer-ho?
Fa ja alguns mesos plantejàvem el cas fictici d’una noia que decidia no seguir un tractament mèdic que faria endarrerir un part prematur. Tractàvem llavors els drets dels pacients en relació a la negació de rebre un tractament, els efectes del paternalisme mèdic i també la capacitat que tenim les persones per prendre decisions. Ara, recordem un cas real que ha tingut lloc aquest mateix estiu i que ens demana revisar la llei d’autonomia del pacient de Catalunya (21/2000) i reflexionar sobre els límits de les decisions professionals, el com es prenen i la importància de la comunicació entre els professionals i els usuaris del sistema sanitari.
La Rosa, arribada la setmana quaranta de gestació, s’apropa a l’hospital per una revisió. Es troba en la fase prèvia a les contraccions agudes del part i la ginecòloga li diu que li han de provocar ja que d’aquesta manera evitaran possibles futurs problemes. La Rosa valora la informació rebuda, pregunta sobre el seu estat i possibilitats, considera que aquest procediment comporta uns riscos més elevats que els que podria haver-hi per no fer-ho i emparant-se en el dret a refusar una intervenció mèdica torna a casa. Al dia següent torna a revisió. La ginecòloga argumenta perill pel nadó i li diu que és millor fer la inducció de seguida. Però com la Rosa no rep explicacions sobre quin tipus de perill o risc hi ha, ni un perquè basat en l’evidència científica torna a prendre una decisió. Respon que donat el cas acceptaria una cesària però que vol seguir esperant el curs natural del part a casa seva. Encara que l’hospital diu que no va avisar al jutge, els Mossos d’Esquadra es presenten a casa de la dona, sense preavís de cap referent hospitalari o professional sanitari i ella accepta acompanyar-los a l’hospital sense estar-hi d’acord. Allà, malgrat els suposats riscos, triguen sis hores en fer-li la intervenció. La seva filla va néixer al poc temps i totes dues es troben bé encara que la Rosa va declarar sentir-se molt afectada emocionalment.
Encara que d’aquest cas ens en falten dades i les que es tenen són les versions de no tots els protagonistes ens serveix per plantejar el dilema ètic. Tenen dret els metges a decidir per la Rosa sigui quin sigui el supòsit o només si hi ha risc pel nadó?
D’una banda ja tenim clar que el dret a decidir, sempre si hi ha capacitat per fer-ho, s’ha de respectar i ni tan sols un jutge hauria d’obligar ningú a fer-se una intervenció mèdica. Per aquesta raó sembla que la mare estava fent ús de la seva autonomia personal i fugia del paternalisme mèdic, ja que segons ella la ginecòloga actuava més per por al que podria passar que basant-se en fets reals. D’altra banda podríem pensar que la metgessa tenia prou dades, que realment existia un risc pel nadó que justificava si més no certes accions, però potser no ho sabia explicar o expressar amb claredat.
Fins aquí l’anàlisi del dilema d’aquesta mes i alguns dels elements a considerar. Què en penseu? Què faríeu si fóssiu el metge responsable? Creieu que actuen així per por a possibles demandes? O estava la mare sent irresponsable? I anant més enllà, us sembla que en l’àmbit sanitari queda molt clar que s’ha d’actuar pel benestar dels menors però en altres no ens donem tanta pressa? Reflexionem! És el vostre torn.
