L’Home té una raó de ser i un objectiu personal per complir. En aquest món no hi ha cap persona, cosa o esdeveniment que sigui inútil. Tot el que existeix forma part de l’Univers perquè la seva presència és necessària i imprescindible. A l’home el mou una força interna que el condueix cap un camí que doni sentit a la seva existència. Una ordre que fa que el seu cor es mogui cap endavant amb l’objectiu natural de ser millor persona, des de l’egoisme més profund fins a donar la vida per l’altre. Tots som partíceps d’una TRANSFORMACIÓ” que ens porta a la perfecció, a la bona acció.
Hi ha un camí que és el de la vida mística, que contempla l’oració i la meditació. L’altre camí és aquell que considera la vida com a ACCIÓ”. Quan la vida és considerada una acció humana, els altres són la cosa més important. Tanmateix, la vida com a acció no suposa renunciat a la vida espiritual, ans al contrari, ve acompanyada d’experiències internes molt reals i práctiques perquè l’esperit silenciosament continuí la seva trajectòria paral·lela a l’acció, fent que la vida interior creix-hi. En el meu cas, la balança va caure en l’acció i vaig decidir deixar a un costat totes les arts espirituals. Tenia davant meu un món carregat de sofriment, de famílies que vivien en condicions infrahumanes de misèria i de pobresa, desnutrició, analfabetisme, explotació… Davant aquest panorama. Què fer ? Com mantenir-se impassible? Són les llágrimes dels qui ploren les que reclamen la intervenció de l’home per omplir els buit del món i donar així el pas definitiu per transformar la societat en HUMANITAT.
Jo comprovo cada dia el gran número de persones que passen per Anantapur carregats d’ideals i disposats a ajudar en qualsevol cosa. Uns són creients i altres ateus, però els uneix la voluntat d’ajudar els altres. A aquell que li neix del cor fer el bé, ajudar els altres, creient en Déu, és molt meritori. L’acció uneix els homes, les ideologies generalment els separen. L’acció brota del cor, les accions bones ens fan germans. Déu ens ha donat el poder de fer el bé. Això ens situa en un nivell superior, però l’acte de donar s’ha de portar a terme amb molta humilitat.
Déu va crear a l’home a la seva imatge, cada un de nosaltres és una imatge d’Ell i de les seves virtuts. Participem de la mateixa vida, d’aquí ve la unió tan íntima que ha de regnar entre nosaltres. No hi ha d’haver diferències, però la realitat no és aquesta. Afrontar directament l’experiència de la inhumanitat, la crueltat, la injustícia i el sofriment i convertir-los en DIGNITAT és la feina tot home. Conèixer a la gent, visitar diferents pobles, saber les seves necessitats, guanyar-se la seva confiança, buscar solucions als grans problemes, a la discriminació i al sofriment dels intocables, aquest és el meu postulat. Tenir aliments per satisfer la gana, roba per vestir-se i un metge per guarir-te, aquests haurien de ser els drets fonamentals per qualsevol ésser humá.
L’home és lliure, ho confirmen els fets. Sense l’acció, els pobres esperen inútilment la seva alliberació. De nosaltres depèn l’ús que fem d’aquesta llibertat. La llibertat és un instrument magnífic, una gran riquesa que ha originat moltes controvèrsies al llarg de la història. És una arma de doble fil que té els seus riscs. Però grácies a la llum de la raó i del cor dels homes la llibertat pot servir per crear i fer el bé. És la força creadora més gran que posseeix l’home.
Un altre dels dons divins que tenim és l’amor. Aquesta és una força que busca la unió. El sacrifici també és un poder d’unió tan gran com l’amor. El sacrifici ennobleix tot el que fem, li dóna valor, sentit i autenticitat. Tanmateix, la societat moderna té por als riscs que tots aquests sentiments i dons comporten. Perquè la Humanitat funcioni, cada membre ha d’acceptar la seva participació a la vida humana. Cal comprometre’s. La Humanitat crida a l’home a realitzar certes funcions sense les quals desapareixeria. Hem de lluitar en aquest clarobscur de la història per arribar a la unitat familiar i a la igualtat. La nostra intervenció, l’acció a favor d’aquells que sofreixen, per millorar la seva situació i les seves condicions, és la nostra obligació.
Els anys estan plens d’homes i dones que han respectat la bondat de Déu, la seva intel·ligència i la seva generositat, fins arribar al sacrifici de donar la seva vida per els altres. Ha estat i és un camí molt llarg, han passat milions d’anys i n’hauran de passar molts altres fins que l’home, lliure de totes les lluites entre l’amor i la indiferència, una vegada s’hagi aconseguit l’equilibri entre l’amor per un mateix i l’amor pels altres, pugui arribar a ser una veritable Humanitat, plenitud de misericòrdia i bondat. La utopia que tots somiem.
* Article datat a Anantapur el 23 de febrer de 2007
