Els pedagogs dels nostres dies afirmen que vivim en una societat on el llindar de frustració cada cop és més baix. Els infants i els joves d’avui no accepten un no per resposta, que alguna cosa no es pugui assolir de manera immediata o renunciar a tenir quelcom que està en el mercat. Tot s’ha de tenir ara mateix i quan jo ho necessiti, la resposta negativa a aquesta demanada pot generar reaccions agressives i, fins i tot, violentes.
La nostra societat ha oblidat transmetre quelcom tan necessari i senzill com l’esforç. Gairebé totes les coses d’aquesta vida demanen per part nostre un esforç si volem assolir-les. Certament que la més bàsica i fonamental que es el fet d’existir, a tots ens ha estat regalada, Som conscients que per arribar a ser ningú ha pogut fer res, ni tan sols demanar-ho. I si el tresor més radical que és existir ens ha estat donat, no podem instal·lar-nos en l’exigència, sinó en la gratuïtat per obtenir les altres coses que necessitem per a la vida. Caldrà doncs aprendre primer a demanarles i no a exigir-les, i després a esforçar-nos entre tots per a què esdevinguin possibles.
Una societat consumista ens fa creure que la felicitat es troba en la satisfacció d’aconseguir coses externes a nosaltres mateixos. Això ens fa desitjar tot el que ens envolta i ho volem posseir el més ràpid possible; sense aquests elements no podem ser feliços. Però aquesta manera d’entendre la felicitat humana ens fa uns éssers insaciables, que sempre sentim que ens manca alguna cosa, i vivim insatisfets, cansats i sempre frustrats. És la bogeria per tenir tan arrelada als nostres dies. I tots tenim dret a tenir-ho tot, però massa sovint ens oblidem de que les coses demanen treball, esforç, dedicació i fins i tot sacrifici. I no podem demanar als altres allò que nosaltres tampoc estem disposats a fer.
Si realment volem viure millor, haurem de canviar aquesta perspectiva i trencar aquest cercle viciós que ens porta a viure sempre insatisfets. Trobar al nostre interior les raons de viure i després treballar colze a colze amb els que ens envolten per arribar a realitzar-les. I sense enganyar a ningú: les coses de la vida són progressives, necessiten temps i col·laboració per part de tots. Segurament si entre tots entenem això ens sentirem molt més satisfets del que som i de les coses que hem assolit.
