El 20 de març farà un any de l’inici de la guerra a l’Iraq. 365 dies enrera molts mataronins van sortir al carrer per expressar el seu rebuig a un conflicte injustificat. Avui ens preguntem com podríem educar per la pau des de diferents àmbits.
Aquests dies s’ha complert un any de les multitudinàries manifestacions en contra de l’atac a l’Iraq. El passat 15 de febrer, diverses ciutats del món van commemorar el primer aniversari de la primera mobilització que es va produir simultàniament arreu. Ara fa un any, una setmana abans d’aquesta manifestació, el dissabte dia 8, a Mataró unes 6.000 persones s’havien concentrat a la Riera per demanar que no s’iniciessin les maniobres militars al Golf Pèrsic. Es tractava d’una manifestació que no es veia a la ciutat des dels temps de la Transició. El 5 d’abril, amb la guerra ja començada, 6.833 persones participaven en una consulta popular sobre el conflicte, en què quasi la totalitat dels participants es van declarar contraris a la guerra, partidaris de la celebració d’un referèndum vinculant a tot l’Estat Espanyol i a favor de la dimissió del govern espanyol com a partícep del conflicte. Però, quins van ser els motius que van desembocar en unes mobilitzacions tan nombroses, que no s’havien vist mai anteriorment a Catalunya? D’una banda, un component diferencial d’aquest conflicte comparat amb d’altres va ser el fet que va estar molt temps present en l’agenda política, des de molt abans que es produís l’atac. També les ressonàncies de l’11 de setembre i les negatives de l’administració dels Estats Units, junt amb els governs britànic i espanyol, a intentar resoldre el conflicte a través de les Nacions Unides. De mica en mica la ciutadania va anar mobilitzant-se, amb un fort impuls d’intel·lectuals i artistes, contra una guerra que la majoria de la gent (un 91% dels espanyols segons enquestes del CIS) veia injusta i amb interessos ocults.
REVITALITZAR L’ESPERIT
El mes passat, per a commemorar l’aniversari de les manifestacions, hi va haver concentracions a tot Catalunya que, tot i ser molt menys nombroses que les celebrades fa un any van servir per a revitalitzar l’esperit contrari a la guerra. Tanmateix, malgrat haver mobilitzat menys persones, des de les plataformes contràries a la guerra s’és optimista. Dolors Fernández, membre de la Plataforma Mataró Aturem la Guerra, opina que “tot i que el sentiment està més apagat, tota la mobilització ciutadana que hi va haver fa un any va servir perquè la gent assumís que cal treballar per a la pau. A més, la successió d’esdeveniments han confirmat que aquella guerra era innecessària i recolzada en arguments que fins i tot alguns dels mateixos protagonistes reconeixen que eren mentida”. Segons Fernández, el missatge pacifista ha calat fons en la ciutadania: “La gent entén que cal resoldre els conflictes per vies pacífiques”. Aquestes manifestacions commemoratives es repetiran el proper 20 de març, data en què es complirà un any de l’inici dels atacs de les tropes nord-americanes i britàniques sobre Bagdad. A més, el mateix dia 20 la companyia Teatre per la Pau interpretarà a l’Hort del Rector l’espectacle Morir a Bagdad -37 monòlegs que recreen els instants finals de persones fictícies mortes durant el conflicte- en record de les víctimes de la guerra.
TREBALLAR PER A UNA CULTURA DE PAU
Des de la fi de la guerra fins ara, la Plataforma Mataró Aturem la Guerra s’ha dedicat a fer reunions periòdiques per a analitzar el nou escenari obert després del conflicte. Actualment, cada trimestre la plataforma organitza concerts en els quals es combina una vessant informativa sobre els conflictes oberts arreu del món amb un aspecte musical més lúdic. A més, segons Fernández, l’objectiu de la plataforma –que manté contactes constants amb altres iniciatives aparegudes arran de la guerra a l’Iraq-, cal que es mantingui “per estar atents als nous conflictes que apareguin i per ajudar a anar creant una cultura de pau”. Aquesta cultura de pau s’ha de començar a treballar en la pròpia persona: “Tots hem d’estar en pau amb nosaltres mateixos i, seguidament, amb la gent més propera: família, amics, gent de la feina, d’associacions a les que pertanyi, … Si no hi ha això, per molt que ens manifestem, no serveix de res”. A més, Fernández assenyala com un altre element important el fet de creure que és a través del diàleg com es poden solucionar els conflictes.
EDUCAR PER LA PAU…
…des de la música
GENÍS MAYOLA, músic
Sempre he tingut el ple convenciment que la cançó és una magnífica eina en l’educació per la pau. Parlo, és clar, de la cançó autèntica, la de debò, la que es remunta als llunyans temps dels trobadors i que passant pel magnífic filó tradicional arriba fins als nostres actuals cantautors; la que no té data de caducitat, la que no necessita d’operacions amb estrany nom de regust militar; la que intenta expressar les joies i esperances i també els dolors i frustracions, l’amor i també el desamor; la que camina de bracet amb la història i la societat. Aquesta cançó, precisament perquè intenta ser una reflexió poètico-musical dels temps que ens ha tocat viure, és una eina de primer ordre que pot provocar la reflexió pròpia o col·lectiva, el diàleg, el debat i en definitiva, la conscienciació tan necessària. La cançó té una força que a vegades no acabem de valorar. No és casualitat que una antiga cançó del nostre repertori tradicional es titulés Lo poder del cant. Tampoc és casual que totes les dictadures manifestes o encobertes hagin prohibit cançons que després es convertirien en emblemàtiques. I Víctor Jara no va ser pas assassinat per casualitat. Ell mateix deia: “Yo no canto por cantar ni por tener buena voz. Canto porque la guitarra tiene sentido y razón.”
…des del treball
JAUME ROIG, secretari general de Comissions Obreres al Maresme (CCOO)
D’ençà el segle XIX el moviment sindical ha elaborat un discurs autònom i no subordinat als poderosos. L’eix sobre el qual s’aguanta aquest discurs d’emancipació dels pobres del món s’anomena internacionalisme. I això necessita de la pau com aigua de maig, de la no discriminació per raó de fronteres, per raó d’ètnies ni de religió. 16valors Quan el moviment obrer ha fet cas omís d’aquest discurs originari i s’ha contaminat del “patriotisme reaccionari” la humanitat ho ha pagat molt car: milions de morts i genocidis. Aquesta és la reflexió del film Senderos de gloria. Els treballadors necessitem de la pau perquè som els que en sabem més del sofriment, ja sigui el de la guerra –perquè som la carn de canó al camp de batalla, tal i com assenyalaren les proclames de les anarquistes ibèriques tot cridant a la “vaga de ventres”-, ja sigui perquè els diners que es destinen a les armes, a investigació militar, etc. va en detriment del suport per mitigar el sofriment quotidià de la gent senzilla: sanitat, educació, gent gran… La suposada guerra contra el terrorisme vol fer-nos oblidar aquesta veritat: inocular por per tal d’estimular una guerra global permanent i així discriminar més els immigrants i els pobres del Tercer Món. Esperem que el príncep Felip no es vesteixi de militar el dia de la seva boda. Seria un insult per a la gent que creiem en la pau.
…des de l’esport
JOAN VILÀ, entrenador del C.E. Mataró
És comú en tots nosaltres expressar un desig de pau, salut i amor envers els qui ens envolten. De ben segur que ho desitgem de debò, honestament… Però, què fem per què sigui així? De l’esport en podem fer un vehicle de refinament cultural i transmissió de valors morals tan bo com qualsevol altre. I quin valor més preuat que la PAU i l’harmonia entre tots els homes? Volem transmetre valors positius com: dinàmica de grup, esperit de millora i superació, enfortiment davant l’adversitat, fortalesa física i mental… Però sovint ens deixem portar pels aspectes negatius d’aquest fenomen social tan important: solem dir que cal guanyar sigui com sigui i a qualsevol preu; no s’immuta qui ho diu ni qui ho escolta. També sovint ens deixem dur per l’egoisme enfront l’interès comú. Després no valdrà queixar-nos per allò que hem deixat inexorablement que creixés sense fer-hi tot el que calia per part nostra. Fem de cadascun dels nostres fills una, potser petita, però valuosa cèl·lula d’aquest món tan complicat en el qual ens ha tocat viure. Cal col·laborar tots junts: pares, esportistes, entrenadors-educadors, directius, mitjans de comunicació… en la formació integral de l’esportista, creant al voltant d’ell i de l’esport l’entorn necessari per aconseguir entre tots un món millor, un món en PAU. En Joan Maragall ho expressava molt bé : “Un mestre tendeix a l’eternitat; no pot dir mai quan s’aturarà la seva influència. Per això m’he proposat sobretot fer homes bons, si a més els faig forts millor i si a més em surten savis millor encara” I voldria acabar amb un desig : Jo sempre he volgut saber què se’n treu fent una guerra, i entendre també el perquè es vol destruir la Terra.
…des del lleure
MARIA FEDERICO, ha estat monitora d’esplai
El món del lleure infantil i juvenil, encara que darrerament ens sembla que vagi cap a caiguda, és una eina educativa important per al desenvolupament dels infants. Des dels esplais, amb un ideari i un posicionament clar, treballem identitat, civisme, diversitat, relació intergeneracional, ciutadania… i la nostra eina de treball elemental és el joc. L’esplai és un espai de trobada -lluny de la família i l’escola, on s’ajunten infants de diferents procedències, amb realitats socials molt diverses-, amb l’únic objectiu -aparentment- de divertir-se i aprendre a gaudir del lleure d’una manera diferent; i ens aprofitem de tot això per educar la sensibilitat de tot allò que és distint. Aprenem a veure la diferència com una riquesa a l’hora de relacionar-nos, en lloc de que això ens allunyi. Procurem educar en la diversitat per ser més oberts, més tolerants, més empàtics i més responsables amb el nostre entorn. Creiem fermament que des del teixit associatiu es pot lluitar per contribuir a llimar les desigualtats, a educar ciutadans compromesos. I que cadascú sigui capaç de decidir per ell mateix, de ser crític amb la realitat que ens envolta. A l’esplai, davant de cada conflicte hi ha el diàleg com a eina de resolució i el consens per a prendre decisions. No és una tasca fàcil, però ens ho creiem i treballem per això. Perquè hi ha una altra manera de viure i conviure. Perquè amb cada petit gest podem contribuir a construir la tan anhelada cultura de la pau.
…des de la família
MONTSE FLORIACH I JEP ALCALDE, pares
No és pas una idea nova. La família, en les diverses concepcions que ha experimentat al llarg de la història, ha estat sempre un nucli d’interrelacions íntimes i, el que és més important, gratuïtes. Els vincles establerts entre els membres de la família –agent socialitzador bàsic- permeten aquest donar-se els uns als altres desinteressadament, una interacció en què els interessos de cadascú convergeixen i esdevenen motivacions i objectius comuns. Considerem que és en aquest tarannà on la quotidianeitat configura i articula uns aprenentatges de solidaritat, de fer les coses pel bé comú sense esperar res a canvi, d’entendre la necessitat que els homes i les dones –tot partint del respecte mutu- siguem capaços de “conviure”, d’assumir la convicció que l’únic camí possible és el de la convivència respectuosa i enriquidora, de la solidaritat, de la igualtat d’oportunitats sense distincions, de la justícia, de l’entesa, de la pau. Som del parer que l’aprenentatge per la pau -particularment en l’àmbit familiar- no està fet de grans gestes, de grans discursos, de grans projectes -que també calen- sinó de les conviccions amb què vivim el dia a dia, dels plantejaments, del tirar endavant cada dia frec a frec amb els altres, de la manera de fer les coses, del compartir, del donar-se, de l’estimar-se, del viure el goig de la festa de cada dia, de la certesa de la presència de Déu enmig nostre, del respirar-suggerir-transmetre el convenciment que un món millor per a tothom és realment possible, “només” cal que tots hi fem la nostra aportació.
…des de la cultura
XEVI RIBAS, actor i director teatral
El teatre és un mitjà de comunicació, el mateix que la televisió o la ràdio; per tant, com a qualsevol mitjà podem informar, educar, crear opinions, fer reflexions, transmetre uns valors. Tots coneixem les crítiques que es fan de la teleescombraries, això que un mitjà de comunicació amb molt de poder emet una programació que no ajuda gens els espectadors a adquirir valors culturals, opinions ni reflexions; en canvi el teatre, amb un poder de comunicació força menys elevat que el que poden tenir la ràdio o la televisió, ajuda la gent per tal que adquireixin cultura. Un cop tenim les eines per fer ressò d’una informació, es tracta -i potser és la part més important- que aquesta informació realment tingui implícita uns valors que fomentin la pau. Crec que és d’aquesta forma que es pot educar per la pau a través del teatre i des de qualsevol mitjà; malgrat tot sempre n’hi ha que s’aprofiten precisament del poder d’aquests mitjans i creen un clima i un estat de discrepància, en definitiva: estimulen la guerra. Ara el que hauríem de fer és plantejar-nos preguntes del tipus què podem fer des del teatre per educar per la pau? Aquest estiu, a la nostra ciutat de Mataró, Josep Rodri va posar en escena un clar exemple del que significa educar per la pau a través del teatre: el col·lectiu Teatre per la Pau, amb la seva obra Morir a Bagdad, ens va fer adonar d’una realitat i ens va fer reflexionar sobre la guerra. És potser explicant els mals de la guerra que buscarem la pau; potser hauríem de escoltar més els avis quan deixem de donar valor a les coses i ens diuen “una guerra, hauríeu de passar!” per recordar-nos que sovint no donem importància a les petites coses que durant una guerra serien com el tresor més preuat. El teatre amateur és per exemple un col·lectiu on els valors de convivència, entre d’altres, fomenten la pau, encara que també -tal com apuntava al començament de la reflexió- com a mitjà de comunicació també ha servit per fomentar la guerra.
…des de l’escola
PERE VILASECA, director pedagògic Santa Anna
La PAU com a concepte. Quan a l’escola treballem àrees relacionades amb la Història i les Ciències Socials, la guerra és concebuda -a la major part dels currículums- com la forma més acceptada i l’única manera possible de resoldre les divergències; la PAU és menystinguda. La història és una suma de guerres, entre les quals hi ha uns períodes excepcionals de PAU. Només en la guerra es poden observar els moments transcendentals que han canviat la història. Només cal mirar quins són els herois de cada país: militars poderosos, polítics prepotents… Poques vegades estudiem herois de PAU entre la gent que ha ajudat a millorar la vida i el treball de les persones i els pobles. Educar per la PAU implica treballar la nostra història des d’un altre punt de vista, on el poble, la gent i la vida quotidiana siguin més protagonistes que el poder. Valorar la PAU, com el millor camí per a aconseguir la justícia sense violència. PAU i justícia han de ser dues realitats indissociables. La PAU com a vivència. Les relacions socials que vivim a l’escola sovint estan orientades a evitar qualsevol conflicte: les files en els passadissos, la disposició lineal de les taules dels alumnes, el docent com a persona que té la veritat única del què cal saber, la pobra participació dels alumnes en l’organització de l’aula i l’escola, etc… Tot per evitar unes relacions interpersonals, lliures i fluïdes que ens poden portar a la divergència. Evitar el conflicte -com a fenomen intrínsecament dolent- no ens permet treballar en les causes de la violència. Hem d’entendre que des de la confrontació de les idees podem evolucionar i millorar de manera constant.
Educar per la PAU vol dir aprendre a trobar maneres no violentes de resoldre els possibles conflictes que sorgeixen del contrast d’idees, opinions i relacions interpersonals. La PAU i l’aprenentatge. Que els valors només s’aprenen vivint-los, tots ho sabem. Parlar de la solidaritat no ens fa pas més solidaris. Si a l’escola aprenem i avaluem des de la competitivitat, difícilment podrem aprendre a conviure i compartir. Un aprenentatge individualista i una avaluació competitiva-comparable a una cursa d’obstacles, que només valora qui arriba primer- genera un model educatiu i un model de persona molt allunyat dels valors relacionats amb la PAU. Educar per la PAU significa valorar altres resultats, tant com els estrictament acadèmics. El fet d’ajudar a qui més li costa, té algun valor? Participar en un grup de treball, cooperant juntament amb altres alumnes, de diverses capacitats, sexe, gustos, actituds, cultura, a fi d’aconseguir plegats un bon resultat, té valor?.
…des dels mitjans de comunicació
FRANCESC SANTIAGO, delegat territorial d”El Punt’
Fa un any i escaig que mig món va sortir al carrer per manifestar el rebuig a la guerra contra Iraq. El clam popular va ser que amb diàleg es poden solucionar els conflictes i que calia exhaurir totes les vies diplomàtiques possibles per evitar una operació armada d’abast encara avui incalculable. Salvant totes les diferències que calgui, Catalunya -i de retruc l’Estat Espanyol- ha estat immersa els últims dies en un daltabaix polític, fruit precisament de la poca capacitat d’escoltar que tenen alguns dels que ara fa un any i escaig es posaven al davant de les pancartes contra la guerra de l’Iraq. Una mostra que el sentit de pau i de diàleg, per a alguns, està absolutament pervertit. I els mitjans de comunicació, especialment els d’estricta obediència espanyola, lluny de situar aquests valors com a puntals ètics dels seus missatges, han aprofundit més en la ferida, oferint titulars no només enganyosos o erràtics, sinó falsos i volgudament esbiaixats, fent el joc precisament a aquells que parlen de pau, de diàleg i de consens només com a declaració de bones intencions, però no amb voluntat de convertir les paraules en fets.
PER SABER-NE MÉS
Diversos Autors. Els catalans diem ‘No a la Guerra’. Editorial Columna. Barcelona, 2003.
Oristrell, Joaquim. Los abajo firmantes. Espanya, 2003.
Diari de la Pau www.xarxabcn.net/foradequadre/diaridelapau.htm
