Catalunya registra les pitjors dades de pobresa en deu anys. Segons l’Institut Català d’Estadística, l’any 2022, el 24,7 per cent de la població del país es trobava en risc de pobresa o exclusió social. I, en aquest moment tan complicat, Eduard Sala ha estat elegit nou director de Càritas Diocesana de Barcelona.
Com afronta capitanejar Càritas Diocesana de Barcelona, en un moment tant delicat com l’actual?
Estic agraït i content per aquest nou càrrec i perquè formo part d’un gran equip de persones, tant voluntaris com professionals. Per sort, estic molt ben acompanyat. L’arquebisbe de Barcelona, a través del bisbe auxiliar, em va demanar si podia fer aquest servei i vaig acceptar encantat. De fet, per mi, aquesta feina no és una novetat perquè he format part de l’equip de Salvador Busquets, a qui he substituït, durant gairebé nou anys. I, des de l’any 1982, sóc voluntari de l’entitat. Càritas és casa meva i un lloc al món.
Com bé diu, vostè fa anys que treballa per eradicar la pobresa. Per què ens costa tant veure-la?
Moltes persones creuen que la pobresa és un concepte que surt només a les notícies; però cada dia, quan anem a la feina, quan agafem els transports públics, quan passegem… ens creuem amb persones en situació de vulnerabilitat o pobresa. És la persona que cuida els nostres pares, que ens despatxa en una botiga a hores intempestives… són veïns i veïnes que els tenim al costat. Són persones que estan en una situació vulnerable. No porten una etiqueta que els classifica en aquesta condició, però hi són. Quan es parla de pobresa, molta gent pensa amb els homes i dones que intenten saltar la tanca de Melilla o creuar el Mediterrani, però estem vivint en ciutats i pobles on hi ha fronteres invisibles que ens separen.
El 2022, Càritas va atendre més de setze mil llars, un 28 per cent més que el 2021. Com ha estat aquest 2023?
Després del que va passar el 2020, anys de la Covid, no ens imaginaven, en cap cas, que la situació podia ser pitjor en volum de persones ateses. No creiem possible que el 2022 es produís aquest augment, ni que el 2023 seria igual. Actualment, les persones que truquen a la porta de Càritas són més que les de l’any passat en el mateix període. El 2022, vam atendre 35.414 persones, una dada que només té en compte els projectes diocesans. Si sumem les seus de Càritas parroquials de tota la Diòcesis de Barcelona són quasi vuitanta mil persones ateses. La veritat és que aquest augment de la precarietat ens ha sorprès. No ens ho esperàvem.
Quines són les principals causes que expliquen aquest augment de la pobresa?
El fet que anem acumulant crisis –la Covid va arribar quan encara no ens havíem recuperat de la crisis del 2008 i després de l’epidèmia va arribar la crisis d’Ucraïna i la inflació– provoca que molta gent no pugui sortir del pou. De cada crisi, i malgrat les mesures que s’han aplicat, no n’hem après res i les desigualtats s’han anat eixamplant. Si la societat fos un edifici, en aquest moment, després de diverses crisis, la gent de l’àtic i del sobreàtic viu millor que abans i les persones que estan al soterrani encara tenen més deutes o menys diners a la butxaca. De fet, les prestacions que s’han aprovat per eradicar la pobresa no arriben ni a una de cada deu persones que atenem. És veritat que ara la gent treballa més respecte el 2020 i el 2021, però com treballa? Moltes persones ho fan sense contracte o amb contractes temporals de dies o setmanes i amb sous molt baixos i això no permet afrontar el gran repte que tenim com a societat: l’habitatge. El 67% de les persones ateses per Càritas viuen en habitatges fràgils o directament en no llocs.
Entrar a la pobresa és molt fàcil, però sortir-ne és molt complex.
Efectivament. Hi ha una transmissió intergeneracional de la pobresa. Poso un exemple: dues persones estudien al mateix moment, la mateixa carrera, a la mateixa facultat i acaben fent la mateixa feina; però, si han nascut en llocs diferents –una condició que no depèn dels nostres esforços personals–, no cobraran el mateix. La persona que ve d’una família no pobre cobrà com a mínim un terç més. Haver nascut amb una xarxa de relacions o sense condiciona la nostra vida. La societat és una carrera i no tothom surt del mateix punt respecte de la sortida. Tenim un sistema completament injust.
Cada vegada es relaciona més pobresa i benestar emocional, un àmbit en el qual vostè ha treballat a fons. En quins àmbits, més enllà del benestar econòmic, afecta la pobresa?
El benestar emocional només és un d’ells. La pobresa també s’acaba convertint en problemes de mala alimentació, problemes d’estrès, por ansietat i incertesa… estats emocionals que es poden convertir en malalties. No estem parlant només de diners. Hi ha famílies que han hagut de canviar d’habitatge quatre vegades en un any. Ser pobre vol dir no poder escollir. No poder escollir què et ve de gust menjar, què vols fer, on vols viure, etc. I, la possibilitat de no tenir cap projecte de vida provoca un cost emocional molt gran. La majoria de persones que venen a Càritas no tenen cap xarxa de suport i això desgasta molt.
En clau de valors, què se’ls pot dir a persones que viuen en aquesta situació? Com podem ajudar a què se’n surtin?
No sé si nosaltres podem dir alguna cosa a persones que estan soles, que ningú els espera, que tenen telèfon però ningú a qui trucar, que moren soles… però una cosa és clara, nosaltres d’ells n’aprenem moltíssim. Amb tots aquets anys, d’aquestes persones he après que, malgrat tots els vents els poden anar en contra, hi ha possibilitats de sortida. En molts d’ells he vist el valor de la resiliència, de la superació, de la confiança, de l’esperança, el perdó –a un mateix i respecte els errors dels passat– i la capacitat d’encarar positivament les adversitats. I aquesta actitud, sobretot, es veu en les dones. Cal dir que els homes tiren abans la tovallola. Per això hi ha més homes presos i més homes dormint al carrer.
