La felicitat és la meta a la qual tots hauríem d’aspirar?
La idea que la felicitat és l’aspiració natural de tots els humans és un dels missatges que més ha quallat en els darrers anys. Jo, però, això ho poso en dubte. Per una banda, la idea que la felicitat sigui una aspiració natural de l’home, una idea justificada per camps de la ciència com la psicologia positiva; i, per altra, critico la procedència d’aquest discurs, molt vinculat amb la cultura nord-americana.
Si la felicitat no és “una aspiració natural” de l’home, què és?
Personalment no tinc una resposta clara i aquest és un dels problemes del tema: no existeix un consens sobre la seva definició. Actualment, els defensors d’aquest discurs dominant asseguren que la felicitat és una elecció personal, un estat emocional que es pot aprendre, ensenyar i exercitar a través de tècniques i guies sempre de tipus psicològic i sempre a través de productes que alimenten allò que nosaltres anomenem “la gran indústria de la felicitat”. Per a ells la felicitat és una qüestió purament individual. Aquest és un missatge sobre la felicitat que actualment n’ha silenciat molts altres i que moltes persones i institucions segueixen.
Aquesta “indústria de la felicitat” controla les nostres accions i la nostra forma de pensar?
La paraula ‘control’ no l’hem de concebre com una imposició, com una cosa externa, ja que aquesta “indústria de la felicitat” creix amb la nostra col·laboració; nosaltres també ens hi entreguem. És a dir, aquest discurs no funciona a través de la imposició, sinó de la persuasió, ja que suposadament té una base científica. Aquest missatge se sustenta en la idea que existeixen unes claus per assolir una felicitat i que estan a disposició de qualsevol. D’aquesta forma els ciutadans contribuïm a la promoció d’aquests productes amb l’esperança que solucionin els nostres problemes.
I no és així…?
No, perquè esperem que aquests productes que prometen la felicitat ens solucionin problemes que en realitat són estructurals. Per exemple busquem fórmules per reduir l’estrès a la feina quan això no és un problema individual sinó estructural, ja que segurament darrera de l’ansietat hi ha unes condicions laborals precàries. L’actual idea de felicitat passa per intentar convèncer-nos que aquesta arriba a través d’una correcta gestió de les nostres emocions, actituds, pensaments… i que darrera no hi ha causes de tipus estructural, social o econòmic.
Qui forma part d’aquesta indústria?
És una indústria molt àmplia que va des dels professionals del desenvolupament personal (coachs), els escriptors de literatura d’autoajuda, empreses informàtiques que creen aplicacions mòbils amb exercicis pensats per ajudar a incrementar la nostra felicitat i la nostra motivació amb la voluntat de ser més productius, més saludables i tenir més relacions personals, i fins els psicòlegs seguidors de la psicologia positiva que alimenten el mercat de la formació fent cursos a institucions, entitats, hospitals, escoles, etc. Però n’hi ha molts altres!
Per tant, podem dir que la felicitat avui és un negoci?
Sí, sens dubte. La felicitat és un negoci perquè el capitalisme del segle XXI ha generat tota una economia de la felicitat. La felicitat avui s’ha convertit en el producte estrella d’una sèrie de productes de caràcter psicològic, generalment productes molt barats de produir –poden ser petites guies, consells, dinàmiques o fins i tot reculls d’aforismes– i que generen una alta rendibilitat. Un exemple d’això és Mister Wonderful, marca que es presenta com “una botiga de productes feliços pensats per alegrar el personal” i que a partir de petits aforismes s’ha convertit en una empresa enorme. La felicitat és un producte de consum que a nivell global genera una quantitat d’ingressos milionaris.
La felicitat és un producte tan estrella que no sé si podríem acabar afirmant que la felicitat avui és un estil de vida?
No en tinc cap dubte. En aquest moment ja no hem de concebre la felicitat com una emoció sinó com un estil de vida. Un estil de vida tremendament obsessiu amb un mateix, un estil de vida que genera happycondríacs –com els anomenem la sociòloga Eva Illouz i jo, els dos autors del llibre–. De fet, darrera aquest discurs de la felicitat s’amaga la idea que tothom necessita posar un expert de les emocions i de la felicitat a la seva vida, potser perquè ho està passant malament i, per tant, ha de remuntar o potser perquè, malgrat sentir-se bé, un sempre pot millorar el seu grau de benestar emocional. En aquest sentit, a diferència de molts altres, la felicitat és un bé molt més lucratiu, ja que no té fi, és insaciable.
Mai deixem de buscar la felicitat…
És molt difícil establir quan una persona és realment feliç i, per tant, quan ha de deixar de buscar la felicitat. Generalment es diu que la felicitat no és un estadi final sinó un procés. Però quant dura aquest camí? Aquells que són feliços treballen per mantenir-la, els que estan satisfets pensen que encara ho podrien estar una mica més, els que no ho són ho volen ser, etc. Sigui com sigui, molts estan enganxats a aquests productes i tècniques de consum vinculats amb la felicitat.
En aquest moment ja no hem de concebre la felicitat com una emoció sinó com un estil de vida. Darrera aquest discurs s’amaga la idea que tothom necessita un expert de les emocions a la seva vida
Vostè afirma que la “felicitat és avui un regal enverinat”…
Sí, perquè no està clar que la recerca de la felicitat sigui una contribució al nostre propi benestar, sinó més aviat una legitimació de la mateixa idea de felicitat, és a dir, una aportació perquè aquesta idea de la felicitat continuï girant i girant i generant beneficis. No és segur que aquesta idea de felicitat aporti beneficis personals, però sí que és evident que no aporta beneficis socials. Aquesta idea de felicitat només defensa el missatge de què podem fer nosaltres per nosaltres mateixos, però no inclou els altres. Sota aquest discurs de la felicitat tot allò que té a veure amb qüestions econòmiques, polítiques o socials està molt desdibuixat.
Per què tenim aquesta necessitat de ser feliços? Fugim sistemàticament de les coses negatives?
Intentem evitar les coses negatives perquè igual que ens diuen que la felicitat és una elecció, el sofriment o la part negativa de la vida també ho és. D’aquesta manera pensem que una persona que pateix, en certa manera, és culpable de sentir-se així. És a dir, si existeixen unes claus per obtenir la felicitat i algú no les fa servir és culpa seva. Per tant, se’l responsabilitza del seu propi malestar. Per això diversos estudis afirmen que avui declarar públicament que un no és feliç s’ha convertit en una vergonya, un atemptat contra la nostra pròpia autoestima.
Un infeliç és algú que no sap gestionar les seves pròpies emocions.
Sí. A més, s’ha imposat un discurs que polaritza les emocions i que les classifica en positives i negatives, quan, en realitat, les emocions per si mateixes no són ni una cosa ni l’altra. Per exemple, la ira és negativa? Depèn del context. Moltes vegades la ira ens empeny a reparar injustícies, a mobilitzar-nos políticament, a lluitar contra les injustícies, etc. Per tant, és positiva. Per tant, quan aquest discurs de la felicitat diu que algunes emocions són negatives en realitat el que fa és despullar aquestes emocions de la seva funcionalitat política i social.
