L’estiu s’acaba es reprenen les taleies, d’altres continuen. He pensat recórrer a un relat d’un llibre de saviesa per encoratjar-nos a viure el millor possible aquest inici de curs amb confiança, emprenedoria, alegria i, sobretot, seguint el camí de maduresa que ens cal per fer una humanitat més humana. Aquest relat ens fa pensar en passar d’una “homonització a humanització”, ja que el panorama actual no entusiasma pas massa per la seva fixació a etapes molt immadures i amb certa maldat.
Vivim tenint un horitzó inabastable que ens atrau més que empeny.
En el llibre La bona nova, el seu protagonista és un savi, un home totalment lliure, compromès amb els que no tenen veu o no se’ls escolta; un home que inspira i transfereix confiança i que s’anomena Jesús. De la seva realitat en sabem molt poc, però hi ha hagut molts intents de reconstruir-la i fer-ne una d’històrica. No se sap l’autor ben bé qui és l’autor, ja que data del segle II, tot i que posteriorment li van posar un nom: un tal Lluc. El relat diu el següent:
“En una ocasió, Jesús es trobava vora el llac de Genesaret, i la gent s’apinyava al seu voltant per escoltar la paraula de Déu. Llavors veié dues barques amarrades vora l’aigua; els pescadors n’havien baixat i rentaven les xarxes. Pujà en una de les barques, que era de Simó, li demanà que l’apartés una mica de terra, s’assegué i instruïa la gent de la barca estant. Quan acabà de parlar, digué a Simó: Tira llac endins duc in altum i caleu les xarxes per pescar. Simó li respongué: Mestre, ens hi hem escarrassat tota la nit i no hem agafat res; però, ja que tu ho dius, calaré les xarxes”.
“Ho feren així, i van arreplegar tant i tant de peix que les xarxes se’ls esquinçaven. Llavors van fer senyal als companys de l’altra barca que vinguessin a ajudar-los. Ells hi anaren, i ompliren tant les dues barques que quasi s’enfonsaven”.
En aquest paràgraf hi entra en joc la confiança bàsica, un dels punt fonamental de la psicologia profunda: confiar en la paraula relacional de l’altre pel seu vincle profund. En el relat, la nit anterior per molt que s’haguessin escarrassat, la feina va ser inútil. Però en confiar en la paraula de l’altre: duc in altum… o mar en dins… les xarxes se l’esquinçaven.
Dos mesos sense escriure: juliol i agost. Fructífers? Sanògens? Fracassats? El govern de l’Estat Espanyol ha agafat un rumb que no transmet confiança: les famoses eleccions del 23-J, inesperades per a tothom. Així i tot, la vida continua amb angoixes i esperances, neguits i satisfaccions, dolors i joies, patiments i alegries, mort i vida. Tal volta més bé desanimats, frustrats per bé que hi hagut un repòs. Però, poc hi ha que ens empenyi, que ens animi… I en aquesta situació cal confiar i llençar les xarxes mar en dins: duc in altum. La paraula ‘altum’ en llatí tant vol dir alçada com profunditat.
I si no ho fem així malgrat la situació política de total incertesa, serà un inici de curs, de feina, de relacions, de treball, d’iniciatives i tot el que pugueu pensar i imaginar fracassat i destructiu abans ja de començar. La ment ens pot fer una mala jugada. Cal no perdre la confiança junt amb l’esperança, però sense deixar de ser realistes, però no pessimistes.
Per avançar mar endins, fer una bona pesca cal, al meu parer, cal fer una gran xarxa amb fils d’empatia, de somriure, de comprensió, de respecte, de responsabilitat.
El més curiós d’avui dia és que les paraules ja no són suficients, cal la realització o l’execució, sense els fets no es podrà fer una bona pesca.
Ens cal, en primer lloc, una bona xarxa grupal i resistent per poder anar mar endins: DUC IN ALTUM. I sabent, per visió global, que hi ha una xarxa que controla i domina tot, però només té interès de “pescar” sigui com sigui favor seu: el cop d’estat global, que no mundial, pel controlar el poder financer que no té fronteres i qui hi entra, que és tothom, pot enfonsar-se o només sobreviure. ¿No dependrà amb quina actitud s’està en aquest sistema econòmic inhumà per l’escletxa que produeix, cada dia més, entre qui hi té confiança o desconfiança? Tema totalment actual, però complex, convuls i confós. El noranta per cent dels mitjans de comunicació, en mans d’unes sis corporacions, provoca i genera “una opinió pervertida”. I aleshores, cal una capacitat crítica personal amb confiança per navegar en aquest mar.
En segon lloc, entrar en aquest mar, cal tota una escola d’aprenentatge, que hauria de ser el sistema d’ensenyament per exercir la crítica raonada i realista. Per això aquest duc in altum en un inici de curs cal fer-ho amb confiança.
I en tercer lloc, per pescar cal tenir a més de les xarxes bons medis que ens permetin veure el fons del mar, la brúixola que ens guia, les normes vitals del mar i ganes de navegar amb els seus riscos, que han d’encoratjar-nos.
Tal volta aquí el relat ens quedi curt davant l’enormitat del canvi que vivim, que no acabem d’imaginar-nos-el: Una cibercultura on ni les xarxes ens serveixin, però si el missatge del duc in altum: la confiança en cadascú/na de nosaltres.
Vivim tenint un horitzó inabastable que ens atrau més que empeny. A més d’afirmar i confirmar que la confiança és la base del creixement integral de la persona, afer reconegut per autors que no pertanyen al món psiquista, cal que la persona lectora prengui consciència que es tenen intuïcions profundes, fruit de l’autoobservació de la relació amb els altres.
I concloc amb cites d’autors, ben coneguts. Goethe (1749-1832): Si confies en tu mateix, també inspires confiança en els altres. O Nietzsche (1844-1900): No em molesta que m’hagis mentit, em molesta que a partir d’ara no puc creure’t. O Hemingway (1899-1961): La millor manera de saber si pots confiar en algú és confiant”.
És a dir, sense riscos, presos amb confiança i fermesa, no hi ha vida, per tant: duc in altum.
Muy bueno Jaume Felicitats.