Hola a tothom,
Eren dos homes de terra endins. Un s’havia criat en una centre d’orfes de militars a Madrid i l’altre era d’un poble de la província de Sòria. Aquell parell de lluitadors de la vella escola, amb coneixements bàsics de innovació pedagògica, però sí grans especialistes de la praxis diària i de la relació amb els alumnes, tenien una amistat que era tot un referent entre els nois i noies, perquè anava més enllà del compartir una cervesa a l’hora de plegar i casa per poder allargar el sou.
D’ells vaig aprendre més de l’ofici del que ho vaig fer a la universitat. Sempre destil·laven senzillesa, el saber donar a cada alumne allò que necessita i exigir-li segons la seva capacitat, el tractar amb les famílies amb proximitat i respecte a l’hora. Les colònies amb tendes de campanya al Corredor, les sortides del Dijous Llarder, el material socialitzat per afavorir les magres economies de les famílies del barri… Tot era nou per a mi i més encara per aquells estudiants que havien patit els seus primers anys d’ensenyament mal escolaritzats en aules massificades, per manca de infraestructures. Un d’ells va arribar a ser director de l’escola; el complement del sou del càrrec, va anar íntegre per comprar material no fungible pels alumnes.
Quan penso en honestedat recordo la seva relació amb la nostra terra. Van estar-s’hi deu anys, fent que l’escola pública catalana tingués cara i ulls i comencés a ser referent de qualitat. Un bon dia, per camins i opcions familiars diferents, van demanar plaça a altres llocs de l’estat, quan va arribar l’època de la Immersió als centres públics. No ho veien clar i es van estimar més marxar a una altra banda. Els tinc en gran record, són els meus mestres, no oblidaré els valors que d’ells vaig aprendre. Ara més que mai, el meu respecte, consideració, estima i agraïment.
Dos mestres al cor
