Històries amb valors

Dones contra la carestia

El moviment feminista a Espanya va arribar molt tard, fins l’any 1918 no es va crear l’Asociación Nacional de Mujeres Españolas, l’organització feminista més important de l’època, i fins el 1924 Primo de Rivera no va donar el dret a vot a les dones. Això no vol dir, però, i a pesar de no tenir pràcticament drets, que no protestessin. Per exemple, el 1918, a Barcelona, les dones van ser les principals instigadores d’una de les vagues més comentades de l’època.

Aquell any, en plena I Guerra Mundial i amb l’eco de la Revolució Russa, a diverses ciutats europees, es van produir “rebomboris del pa”, protestes contra la carestia i l’encariment dels productes bàsics –pa, carbó, oli, patates i bacallà-, cosa que perjudicava especialment a les classes obreres que ja vivien en situació precària. En el cas de Barcelona, l’espurna que va encendre “La rosa de foc” va ser l’augment del preu del carbó un 33% per sobre de la quantitat acordada per la Junta de Subsistència.

Aquest fet va provocar la mobilització de les dones, obreres, però també mestresses de casa. L’11 de gener, Amalia Alegre, afí al Partit Republicà Radical, va penjar un cartell a un mercat on cridava les dones a manifestar-se pacíficament davant del govern civil: 500 dones van acudir a l’acte. Després, la comitiva va continuar fins a la Plaça Sant Jaume on va haver de ser rebuda per l’alcalde, Sr.Morales Pareja. A la tarda, i aquesta vegada amb els seus fills, van tornar davant del Govern Civil.

L’endemà, dissabte 12 de gener, i davant de la passivitat de es autoritats, les dones van decidir manifestar-se al Paral•lel amb un to més agressiu. Van obligar a tots els propietaris de bars, restaurants i music halls a tancar i va convidar a cambreres, cantants i ballarines a unir-se a la protesta. Se sentien proclames com: “Dones al carrer per defensar-nos de la fam!” o “En nom de la humanitat, totes les dones al carrer”.

El dilluns 14 de gener, segons el diari El Diluvio, més de 14.000 barcelonines ja estaven en vaga. Aquest dia van assaltar fleques, comerços, vaixells carregats de peix i carboneries – els productes eren repartits entre diverses famílies- i les dones que viatjaven en tramvies eren obligades a afegir-se a les manifestacions. També van intentar envair la seu del Govern Civil, però van ser desallotjades, amb resultat de 25 ferides greus. Això va radicalitzar el conflicte. L’endemà, l’aturada a Barcelona era total. Els homes tampoc treballaven i els botiguers baixaven parsiana. El imparcial sortia al carrer amb el titular: “Les dones propietàries de Barcelona”.

El dijous 17, va tenir lloc un míting, només per a dones, en el qual van acordar assolir tres objectius: recuperar els preus d’abans de la guerra, reducció del lloguer un 20% i readmissió de 6.000 treballadors del transport acomiadats. La vaga va continuar amb més o menys intensitat i més de 20.000 dones parades dins el 24 de gener. L’endemà, a la Font del Gat, 5.000 dones van protagonitzar un míting. I davant d’aquella imatge i que la vaga no defallia, les autoritats van decidir proclamar l’estat de guerra. Les tropes van sortir als carrers, l’exèrcit va començar a custodiar els mercats i el nou governador civil Gonzalez Rothwos va dictaminar sancions pels botiguers que no apliquessin els preus taxats.

Hem de tenir en compte que la pròpia CNT, donava suport a la dona obrera en vaga amb paraules paternalistes: “La mujer, la que por su sexo es considerada como ser débil, está destinada a la procreación y perfeccionamiento de la raza humana. Pero hoy, obligada a permanecer encerrada en la fábrica, que son como presidios, no puede en verdad responder a sus fines”. Es pot criticar els tocs agressius que va tenir aquesta vaga, però en una societat en què les dones no tenien ni veu ni vot, és lloable la seva capacitat d’organització – virtut que la premsa de l’època ja lloa-; l’eficàcia, si tenim en compte que en dos dies van aconseguir aturar Barcelona; i la seva actitud de combat, malgrat, amb mirada del segle XXI, en hauria agradat una rèplica als discurs masclista dels seus companys de lluita. – TEXT: MARIA COLL. / IL·LUSTRACIÓ: RAUL CAMPUZANO.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *