El resultat de les eleccions nord-americanes han sorprès a tothom, no tant pel resultat, com per la manera com Donald Trump s’ha imposat a Kamala Harris. Molta gent qualifica Trump com un boig perillós i es qüestiona si un home així pot governar la nació més poderosa del món. Però Trump no és un boig, sinó que, des de fa molt temps, s’ha anat convertint en una figura de l’espectacle polític. La seva imatge histriònica i retòrica s’amplifica al nivell d’un espectacle de circ, on l’entreteniment es barreja amb la política. El públic no és un mer espectador, sinó que es converteix en “consumidor” d’una narrativa acuradament construïda que va més enllà d’unes eleccions. En aquest espectacle, les paraules, i accions sovint exagerades i provocatives de Trump compleixen una funció similar a la d’un “clown”: atreure l’atenció, polaritzar, encara més, l’audiència i entretenir sense que importin gaire les conseqüències.
Aquesta versió de Trump, com a actor, reflecteix una tendència en la política contemporània en la qual el polític no és només un líder, sinó també un personatge teatral, que juga amb els pols extrems, per impactar en els ciutadans. Aquesta dinàmica transforma les campanyes polítiques en actes de consum, en els quals les idees es redueixen a “productes” dissenyats per provocar emocions, reafirmar creences i satisfer el sentit d’identitat dels seguidors. Trump i figures similars són presentats com a homes i dones exagerats i polaritzadors, que amb les seves paraules i actuacions només pretenen mantenir-se al centre de l’escenari mediàtic. No importa el que diuen o fan, ells només es volen mantenir en el focus d’atenció.
Aquesta política espectacle erosiona la democràcia perquè tendeix a prioritzar la imatge sobre el contingut. Els líders que apliquen tàctiques de xoc i entreteniment atreuen fàcilment l’atenció, perquè volen desviar el debat públic de temes complexos, de la realitat real. Aquesta manera de fer redueix la capacitat dels votants per prendre decisions informades i debilita els fonaments de la democràcia. Quan els votants se senten atrets per la narrativa de l’espectacle, tenen el risc de prendre decisions basades en el carisma o l’impacte emocional en lloc de propostes o competències.
Aquesta política de l’entreteniment normalitza la desinformació, i acostuma a fer servir tàctiques de polarització i desinformació per reforçar les seves narratives. Això condueix a un cicle en què els fets i l’objectivitat són menys importants que una versió simplificada o manipulada de la realitat. Si els líders continuen servint-se de la desinformació i fomentant la desconfiança en els mitjans de comunicació i en les institucions, es pot fomentar una cultura d’escepticisme extrem i desaparèixer el consens sobre els fets bàsics, cosa que afectarà la cohesió social.
L’espectacle polític alimenta la fragmentació social, ja que l’espectacle necessita “dolents” i “herois”. Aquesta narrativa fomenta un constant “nosaltres contra ells” que fa més profundes les divisions entre grups ideològics i grups socials. Això no només afecta la convivència i la tolerància, sinó la manca de compromís, perquè es busca un augment de la radicalització i no permet trobar punts en comú que permetin realment avançar.
Si la política segueix un model d’entreteniment, els futurs candidats s’hauran d’adaptar a la indústria de l’entreteniment “venent” una imatge convincent amb discursos sensacionalistes i propostes simplificades. La campanya ja no se centrarà en idees profundes, sinó que es convertirà en una posada en escena que s’haurà de renovar cada cicle electoral. Aquesta lògica de consum i espectacle farà que les futures generacions de polítics ja no siguin expertes en polítiques públiques sinó en màrqueting personal.
Donald Trump arrasa i torna a la casa Blanca
