Després de cada atemptat terrorista, l’estupor és tant gran que ens quedem compungits, sense saber què fer ni com reaccionar. Ens falten les paraules i tot ens sembla vacu i repetitiu. Ara bé, per molt que sigui obvi que no hi ha morts que puguin tenir la consideració de primera i altres de segona, també ho és que no tots ens toquen d’igual manera. L’atemptat de Barcelona ho ha fet a flor de pell, al màxim, plantant-nos una plantofada de realitat a la cara.
Ho ha fet encara més quan hem conegut que els presumptes culpables dels l’atemptats són joves nascuts i educats a casa nostra i aparentment perfectament integrats. “No pot ser”, ens diem i repetim. No ens en sabem avenir que un grup de persones plenament integrades –així ho afirmen tots els testimonis propers- a la nostra col·lectivitat hagi pogut fer tal monstruositat.
En efecte, aquest atemptat posa en dubte la capacitat del nostre sistema educatiu i social per desenvolupar persones defensores de valors positius. Persones sanes, amb projectes vitals engrescadors, amb ganes d’obrir-se camí a la vida. Ens preguntem una i altra vegada perquè una colla d’adolescents bressolats per professors, treballadors socials, mediadores -professionals que realitzen una magnífica tasca-, s’han acabat rendint a l’odi, a la violència i a la mort, en comptes d’apostar per la pau, la convivència i el futur. Ho hem d’emmarcar en una lògica d’un grup sectari, sense més, o hi ha alguna cosa se’ns escapa?
És obvi, lamentablement, que ara ens embargui una sensació de fatalisme, de “no hi ha res a fer”. Però per poc que poguem, hem de mantenir la fredor i la serenitat i recordar que els valors que sustenten aquest país no s’han construït en dos dies. Són moltes les entitats que treballen dia a dia per solidificar-los, per fer-los forts. No és moment de defallir i llançar la tovallola sinó d’estar més al peu del canó que mai. Atents, això sí, a les esquerdes detectades i cercant resposta a les preguntes que ens fem aquests dies.
En aquestes situacions lamentablement també s’activen les alarmes cap a la població d’origen dels pressumptes assassins. En aquest cas la població magrebina, de cultura islàmica. Ho fan sobretot aquells col·lectius que lluiten en la mateixa capa econòmica i pels mateixos llocs de treball, però tots ens podem reconèixer en la por i en la desconfiança cap a ells, en un moment o altres. Una vegada més, i aquesta deu ser l’ocasió més important dels darrers anys en el recorregut d’assimilar l’impacte del fenomen migratori, hem de fer un esforç per separar el gra de la palla i no posar-los a tots sota sospita.
Però també és veritat que, l’existència mateixa de l’atemptat, implica que hi ha un percentatge de la població magrebina present a casa nostra -per molt petit que sigui- que assimila la religió islàmica a aquests comportaments. Ens pot doldre molt afirmar-ho però si som veritablement justos hem d’admetre que això és així. De manera que, a partir d’ara, aquest tipus d’actituds hauran de ser perseguides amb especial contundència, sense dubtes ni dilacions. Perquè ens hi va la seguretat de tots, de creients en una religió o altra i d’aquells que no en tenen.
En aquest sentit, deixant de banda qualsevol paternalisme cap a la comunitat musulmana que es pugui haver emprat en el passat, caldrà mirar també amb molt de deteniment si hi ha valors de la cultura islàmica que es desenvolupa a casa nostra que xoquen amb la nostra forma de pensar, de la qual el pluralisme, la democràcia i la llibertat d’expressió són els elements constitutius. I, si així fos, obrir un debat amb la comunitat islàmica que viu entre nosaltres per parlar-ne i posar-nos d’acord amb uns mínims valors compartits que tots sense excepció hem d’acatar. No ens referim a qüestions clàssiques com la presència del vel a les escoles, sinó qüestions molt més de fons.
Òbviament, no es tracta d’anatemitzar la comunitat islàmica local sinó de tractar-la amb peu d’igualtat amb totes les altres comunitats religioses i culturals que convieun a casa nostra. I, en aquest sentit, no és gens sobrer recordar que en una societat plenament democràtica, tota religió o ideologia hauria de poder ser criticada, sense por de malmetre amb aquesta actitud la convivència. La llibertat, que és un dels grans valors de les societats occidentals, no hauria de ser un fre per condemnar, criticar, regular i garantir certa seguretat. Ni encobert per la llibertat religiosa un imam amb antecedents hauria de poder predicar en una mesquita, ni un sacerdot catòlic culpabilitzar les administracions locals dels atemptats.
En conclusió, no podem deixar que l’impacte emocional dels atemptats impedeixi reflexionar a fons sobre el què veiem que ens està passant com a societat. Al contrari, el que ha passat ha de ser un estímul per canviar algunes coses que potser no estàvem fent bé com a país. Que no vol dir que tot s’hagi fet malament, però sí que, com tot, queda clar que era perfectible. Clarament perfectible. Aquesta és l’actitud adulta que, lluny de consignes i retòriques buides, hauríem d’adoptar tots plegats. Tots plegats.
*Pòrtic del número de setembre de 2017 de la revista Valors.
