Comencem per les dades. A Europa hi ha 1.438.696 persones que viuen institucionalitzades; a Espanya el nombre ascendeix a 391.543. Ara bé, vuit de cada deu persones a Espanya consideren que les persones que resideixen en centres o institucions assistencials estan al marge del conjunt de la societat, i opinen que és necessari prendre mesures per incloure-les-hi.
La tendència ve de lluny. Primer van ser els hospicis, després els manicomis. De fet, el moviment de la desinstitucionalització té origen a la Segona Guerra Mundial, en l’àmbit de la discapacitat intel·lectual i de menors, fonamentalment. Poc després, va arribar la crítica antipsiquiàtrica i, d’aquelles reflexions, en vam aprendre que aquesta mena institucions són eminentment disciplinàries. En paraules de Foucault: “La disciplina (institucional) fabrica cossos sotmesos i exercitats, cossos “dòcils”. I com ho fa? La tasca principal de la institució disciplinària és el control de l’activitat i la seva principal eina és el control del temps.
Pensem-ho bé. Qui decideix la roba que ens posem cada matí? Quan i què hem de menjar? O quines activitats podem fer al llarg del dia? La institució ens desposseeix de la nostra capacitat de decisió i ens desarrela de la nostra llar.
Ho sabem, i les dades ho sostenen: anem cap a una societat cada cop més envellida i el model residencial i de suport que tenim fins ara se’ns farà petit per cobrir les nostres necessitats quan ens fem grans. Partim d’un model assistencialista que pensava que ajudar a qui ho necessita implica tancar-lo en un espai controlat i eficient. Però qui definiria casa seva com un espai així? Qui no vol viure, i morir, a casa seva?
Ja fa un any i mig que el Ministeri de Drets Socials i Agenda 2030 va plantejar un “Marc estratègic de la desinstitucionalització per a una bona vida en comunitat” basat en cinc eixos: prevenció, transformació dels serveis, entorn comunitari, apoderament de les persones, i generació d’un context afavoridor. La idea no és seva, la Carta Europea de Drets Fonamentals ja inclou el dret de les persones grans i dependents a portar una vida digna i independent i a participar en la vida social i cultural. Ara es tracta de posar-ho en pràctica. Si és veritat que som veïnat, teixit associatiu i família escollida, es tracta de pensar com s’ha de fer perquè la nostra natura social sigui respectada.
Alguns diran: no estem preparats per fer això, la societat no està pensada així, vivim en un capitalisme individualista que no permetrà transformar les nostres ciutats perquè siguin dignes de ser viscudes. A tot els que penseu així, només recordar-vos el cas de Bèlgica, que l’any 1988 va prohibir qualsevol mena d’inversió en centres residencials i a hores d’ara només el 3,5 per cent de la població viu institucionalitzada. Han passat més de 40 anys, sí, però mireu els resultats.
Per fer-ho, caldrà molta voluntat política i un canvi en la manera que tenim de cuidar-nos entre totes. Desinstitucionalitzar no significa posar tot el pes de la responsabilitat a les famílies, sinó garantir que, amb família o sense, hi hagi nous serveis d’atenció a la dependència que tinguin cura de la veritable individualitat, compartida.
Tant de bo, algun dia, Espanya pugui dir no a les institucions disciplinàries i fomenti la generació d’entorns amables, curosos i responsables, constituïts intergeneracionalment i que promoguin la suma i no la resta. Tot és possible, només cal començar.
