Mentre corro em pregunto si la vida la degusto o bé si em perdo matisos, si algú em fa anar amb aquesta pressió o bé sóc jo que ho decideixo, si afecta a les relacions personals amb la parella, família, amics… Em pregunto si el meu ritme tirant a accelerat ha afectat a la criança de les meves filles, als meus alumnes… a les coses important de la vida. Tinc tants i tant interrogants!
Vaig acceptar fa temps que tots tenim un ritme vital, igual que tenim un color d’iris o una alçada. I adeqüem aquest ritme al nostre dia a dia. No podem ser de totes les maneres i sempre ens perdem quelcom quan optem i decidim moltes de les coses que van forjant el nostre caràcter, la personalitat. Hi ha gent molt eficient, lenta, segura, perfeccionista; n’hi ha d’altres que són més de “punto largo y buen tirón”. La feina se la treuen ràpid i tal vegada amb alguna imperfecció. Tot és bo si som capaços de sumar els valors dels uns amb els dels altres.
La meva estimada companya Montse, és com La Ben Plantada d’en Xènius. Ella mai corre. Els alumnes mai l’han sentit cridar. A la feina, amb les nostres diferències d’estil i caràcter, érem un bon duo. Quan l’he enyorat! Perquè el secret no està en voler ser el que no som, sinó en saber-nos mirar, escoltar, observar i en jugar bé les cartes que la naturalesa ens ha dat.
Fins i tot quan a ioga faig la salutació al sol, un conjunt de moviments encadenats, imprimeixo un ritme tirant a ràpid. Algun cop la monitora m’ha fet atenció perquè passo d’un exercici a un altre amb massa rapidesa. Però, “i?”. Aquesta pregunta sense resposta, la deixo tal qual, perquè el secret no està en la velocitat en què fem les coses sinó en la convicció, profunditat, fe, ganes, amor i passió. I aquí el córrer més o menys no hi té res a veure. La vida és com la música: deixa’t portar pel ritme que soni dins teu.
Desgustar la vida
