En els conflictes bèl·lics d’arreu -històricament, ben antics i ben recents, avui en dia també-, hi ha una història silenciada que s’ha de recuperar: és la història de tots aquells que van combatre contra la guerra des de la guerra. Són pacifistes en general, però en particular són també els anomenats, de forma desprestigiada, desertors.
Només en la Segona Guerra Mundial en van ser més de 150.000 homes en el bàndol aliat, els quals fugiren del front i de les tropes. La majoria eren soldats rasos, joves sovint, que en moltes ocasions havien quedat colpits i traumatitzats per les batalles, els ferits i els morts que van presenciar, a un bàndol i a un altre. Les condemnes en cas de captura eren sovint l’afusellament, no només perquè aquell soldat ja no servia per a l’Exèrcit, sinó també per la necessitat de fer escarment i evitar-ne més casos.
Aquí em ve a la memòria el testimoni d’un avi meu, fugit del front en plena Guerra Civil, creuant de nit un riu en plena deserció (per fer creure que s’hauria ofegat i que no el busquessin) i tornant a casa tot vivint gairebé 3 anys a les golfes de casa dels pares, sense sortir mai. Els besavis es posaven sovint al portal de casa a plorar el dol i la pèrdua, fent veure que el fill havia mort i perquè no el busquessin mai. En tots aquells mesos, la seva mare li pujava els àpats d’amagat, i l’avi va llegir moltíssims llibres.
Les guerres són un escàndol, un drama i una tragèdia; són la contradicció més gran de la humanitat; la prova de que l’autodestrucció humana és possible, i que només els éssers humans som capaços de matar sense necessitar-ho realment, i a vegades fins i tot gaudint-ne tot generant sofriment.
D’altra banda, en aquesta incongruència total que són els conflictes bèl·lics, cal destacar que les guerres les decideixen uns dirigents polítics i militars determinats, influïts per interessos clars i concrets, però van al front de batalla els fills d’uns altres, que no són justament ells o els seus. La definició tècnica de guerra és la formula de gestió dels conflictes per la força de la destrucció, des d’un context polític i militar que accepta i fomenta el nivell més alt de violència conegut. Aquest no només permet la violència sense límits sinó que també el legitima, i legalitza la matança i la destrucció de l’altre, al qual se li ha atorgat el nom d’enemic (talment com si fos irreversible la seva situació), fins a guanyar-lo sotmetent-lo.
La victòria no és tenir la raó, ni guanya mai el just en una batalla, perquè el qui ha fet ús de la màxima expressió de violència que és la guerra, no pot ser mai una persona justa. Per tant, la lluita del pacifisme, que és l’ideal que treballa per la desaparició de les guerres al món, cerca clarament eliminar la gran tragèdia de la violència consagrada, que és la guerra també des de dins el camp de batalla: és la història silenciada dels desertors de totes les guerres, persones que van fer menys tràgica la conflagració.
