L’estupidesa és un motor de la conducta humana, segons Yuval Noah Harari. Tot i això, l’intent d’entendre els vessants privat i públic de la nostra vida, i d’entendre el món, suposa confiar en la raó. La racionalitat és el tot d’una visió fonamentada del món, de la cosmovisió o Weltanschauung.
Segurament ni el món real ni l’humà són transparents. Hume dissol el “jo”, el self, la identitat-personal-estable (el cogito de Descartes), fent-ne un feix d’impressions sensibles, a bundle of perceptions. Avui la biotecnologia i la tecnoinformació fan trontollar el significat del que és humà. Estan en solfa els estats cerebrals (emocions, etc.), i això pot posar en remull la comprensió de la ment. La cita de Pascal segons la qual el cor —l’emotivitat— té raons que la intel·ligència no coneix s’ha empetitit per innocent.
La IA aprèn de si mateixa. Els ordinadors guanyen qualsevol campió d’escacs o del que sigui. Ningú té prou capacitat, prou estómac mental, per processar-ho tot. A banda, la situació mundial —escalfament global, trumputins ximples…— fa basarda. Afegim-hi que cal destriar informacions reals i postveritats per confondre’ns. Maldem endebades des d’un jo líquid en un món tan complex que ens aclapara. I, tanmateix, anem fent, anem tirant… condemnats al tràngol d’haver d’optar i no saber gaire o gens el què.
Com orientar-se sobre el que és correcte o incorrecte, just o injust, etc.? Per Harari, en la vida privada i en la pública, ens emmotllem a les conviccions de l’entorn social, polític, cultural, i ideològic. Gran part dels nostres relats prové del grup comunitari, no pas d’una reflexió racional i personal. Tot relat no deixa de ser una ficció que dona un sentit a tot plegat. Però aquí Harari remarca que el dolor de qui pateix és indubtablement real i que, per això, els drets humans, tot i ser relat, són l’estàndard eficaç per orientar-nos i evitar incoherències i dissonàncies cognitives en la cosmovisió de cadascú.
