Al municipi de Fewston, a Anglaterra, les obres d’un edifici nou van obligar fa uns anys a remoure les terres on hi havia el cementiri antic del poble. Un terç dels 154 cossos de la primera meitat del segle XIX que s’hi van descobrir eren de nens i adolescents d’entre set i vint anys, de nom i origen completament desconeguts.
Les tècniques modernes d’anàlisi d’ossos i dents han permès concloure que van ser esclavitzats, maltractats i explotats laboralment com a pura mercaderia usada com a força de treball, més o menys com els negres raptats de l’Àfrica en aquella mateixa època que viatjaven com a esclaus cap a Amèrica; alguns, per cert, en vaixells catalans, com la temporada passada es van encarregar de recordar-nos magistralment Sergi Pompermayer i Julio Manrique a la peça teatral Amèrica.
“La barbàrie en el tracte amb els infants, avui traslladada fora de la pròspera Europa, va ser una realitat a casa nostra fins fa ben poc temps”
En la tradició literària, al llarg de tot el període clàssic i fins a l’arribada del Romanticisme, els sentiments elevats eren una exclusiva dels nobles. No és que els pobres, com aquests nens i joves de Fewston, no patissin, gaudissin o s’enamoressin; ho feien, ben segur, però les tribulacions del poble ras no mereixien cap mena de tractament seriós. Com a molt, podien ser motiu de sàtira per a l’entreteniment, ja des dels temps de les comèdies de la Grècia antiga.
La tragèdia grega era un gènere elevat, reservat a reis i fills de reis. El pathos és exclusiva seva, encara que avui, a nosaltres, plebeus, ens recorri un calfred llegint com Èdip es treu els ulls en saber que ha matat involuntàriament el seu pare i s’ha casat amb la seva mare; o ens commogui la valentia d’Antígona desafiant Creont i enterrant el seu germà. Són coses de família, sí, però no d’una família qualsevol.
També a Shakespeare són els nobles, els protagonistes de la trama. Els soldats o enterramorts que hi sovintegen fan el paper de pura comparsa. El meravellós monòleg de Shylock a El mercader de Venècia no ens ha de confondre: certament, tots tenim ulls, mans, òrgans, ànima, sentits i passions, però al segle XVII, encara en ple cicle classicista, no eren els sentiments de tothom els que mereixen l’atenció artística, sinó els d’uns quants privilegiats.
La representació de la realitat en totes les seves dimensions, oberta a totes les classes socials, s’obre camí lentament a partir del Romanticisme, i assoleix la plenitud amb el Realisme. Podríem dir que és llavors que assistim a una democratització dels sentiments en el camp artístic. L’art conquereix una autonomia que, a França, permet que Victor Hugo o Émile Zola, en literatura, o Gustave Courbet, en pintura, plasmin la misèria camperola o els baixos fons dels suburbis de la ciutat. Posen un mirall al davant de la nova classe emergent d’aquells temps: la burgesia. Mostren la cara fosca del progrés, el gran mite del segle XIX (i probablement també dels nostres temps).
És per aquest motiu que dels nens concrets, reals, de Fewston, no en sabrem mai res, però sí que en tenim el reflex literari. Charles Dickens posa noms i cognoms –Oliver Twist o el Pip de Grans esperances– als nens ficticis que protagonitzen les seves novel·les. Noms, aquests sí, que perduren en la memòria col·lectiva, per recordar-nos que la barbàrie en el tracte amb els infants, avui traslladada fora de la pròspera Europa, va ser una realitat a casa nostra fins fa ben poc temps.
