De: Jordi Cussó
Per: Cinto Amat
CC: Revista Valors
Assumpte: Democràcia
Data: 23 de novembre de 2018
Benvolgut Cinto,
Celebrem el centenari del naixement de Raimon Panikkar. Casualment he trobat els apunts d’una conferència que va fer: Fonaments de la democràcia: força i feblesa. “Que tots som iguals és un dogma feble. Som diferents i hem de trobar un sistema de la polis que tingui en compte la diferència, i que no ens vulgui igualar per la llei. Si hi ha diferència econòmica, no hi pot haver democràcia. Cal passar d’una cultura de la guerra (sentit ample) a una cultura de la Pau: un nou cultiu de l’esperit humà que no es basa en la competitivitat sinó en la diversitat i en el pluralisme, en el reconeixement de la nostra contingència; és a dir, no tinc una visió absoluta que pugui judicar a l’altre. Sistemes de pensament que són incompatibles entre sí es necessiten entre si, malgrat no s’entenguin. No hi ha un esquema únic, unitari i vàlid per a tothom. No podem centralitzar cap forma de poder ni cap forma de vida”.
Encara que només són algunes frases aïllades d’una conferència, les trobo d’una gran actualitat. Segurament ja fa temps que alguns autors assenyalen alguns dels límits de les democràcies actuals i de la importància que facin un salt qualitatiu. Però quan vivim moments com els que viu el nostre país és quan aquest límits es fan més evidents i, fins i tot, provoquen que part de la ciutadania qüestioni la legitimitat de la democràcia. Sant Ignasi deia: “En temps de tribulació no fer mudances”. Tot i així, necessitem canviar coses.
Quan estem al mig d’una tempesta costa molt trobar la paraula serena i tranquil·la; tots estem nerviosos i, la por a enfonsar-nos, fa que acabem escridassant-nos, que vulguem imposar els nostres criteris. I això és el que avui veiem als parlaments. Per desgràcia és en aquests moments quan surten els profetes de les calamitats i els messies de les solucions definitives. Si l’educació és bàsica per viure en democràcia, tinc la sensació que no hem estat educats per viure la democràcia en temps de tempesta. Quan tot trontolla es necessiten altres criteris, seguretats, i, sobretot, que tothom deixi de banda la voluntat de salvar els seus interessos, partits i ideologies, per cercar el que és millor per a tots. Hem de ser capaços d’anar tots junts i encarar amb fermesa les ventades i els reptes de futur.
Com diria Panikkar, cal sortir de la sorra per anar a l’Àgora, allà on es parla, es discuteix. S’han d’oferir espais de diàleg. Abans, però, cal rescatar aquest mot, perquè avui –igual que altres gran paraules com “democràcia”, “llibertat”, “solidaritat” o “justícia”– l’hem tornat a llençar a la sorra per convertir-lo en el primer projectil que disparem amb el mandró del ressentiment.
Vull acabar aquesta Carta amb el punt X d’una altra missiva, la Carta de la Pau dirigida a l’ONU: “Tots tenim el dret a pensar, expressar-nos i agrupar-nos lliurement, respectant sempre la dignitat i els drets dels altres. Però igualment, cada ésser humà té el dret a viure la seva vida en aquest món de manera coherent amb allò que sincerament pensa. Les democràcies, doncs, han de fer un salt qualitatiu per defensar i propiciar també, que cada persona pugui viure d’acord amb la seva consciència sense atemptar mai, per descomptat, a la llibertat de ningú ni provocar danys als altres ni a un mateix”.
Insisteixo: cal fer un salt qualitatiu per sortir de les democràcies de les majories o de les minories i passar a una democràcia de la pluralitat i les diferències. Cal repensar una democràcia que té el repte de tutelar i regular la convivència dels diferents grups que integren la societat i que tenen dret a gaudir, amb llibertat, de la seva opció de viure.
La democràcia ha de fer possible que els individus i els grups puguin fer realitat la seva pròpia història, així com viure els costums i valors en què reconeixen la seva identitat. Cal repensar-ho entre tots, perquè aquest salt qualitatiu no es caracteritza per un sol projecte sinó per les diferents tradicions que configuren el moment present i que fan possible que cada individu o grup es reconegui formant part d’una cultura plural. La democràcia ha de ser un espai d’institucions, una plaça on es troben les diferents opcions polítiques, culturals, religioses, i on es generen els diàlegs que fan possible que els individus i els grups caminem per assolir l’ideal de la pau.
Una forta abraçada.
Tinc la sensació que no hem estat educats per viure la democràcia en temps de tempesta
De: Cinto Amat
Per: Jordi Cussó
CC: Revista Valors
Assumpte: Democràcia
Data: 28 de novembre de 2018
Benvolgut Jordi,
Contesto la teva carta en un moment en què a casa nostra estem passant per la tempesta local de les vagues de metges, professors, estudiants, bombers i funcionaris. És com si l’allau de la problemàtica real vingués a reclamar als gestors de la nostra democràcia que s’han de cuidar dels interessos presents de les persones abans de discutir sobre hipotètics futurs. Parles del respecte a la diversitat perquè els individus i els grups puguin fer realitat la seva pròpia història. Hi estic d’acord, perquè aquesta és la tensió que travessa els límits de les nostres democràcies els últims temps. Però hi afegiria que juntament amb la necessitat de reconeixement de la pluralitat i les diferències cal tenir en compte la necessitat de redistribució dels mitjans de què disposem per limitar les desigualtats i mantenir i crear noves oportunitats. Aquesta és la reivindicació de fons de la vaga de metges, que no reclamen tant un augment salarial, com una millora de les condicions de prestació del servei públic.
La dialèctica entre la teoria de la democràcia perfecta i els seus límits posa de relleu la conveniència de buscar en cada moment les solucions més útils. Ho subratllava des del seu ferri pragmatisme social i polític el pensador Isaiah Berlin, quan parlant de les il·lusions que se’ns desperten anant a l’encalç d’un ideal, sostenia que les solucions utilitàries de vegades són errònies però sovint són beneficioses. El millor que es pot fer com a norma general, deia, és mantenir un equilibri precari que impedirà que es plantegin situacions desesperades, eleccions intolerables: aquest és el primer requisit per a una societat decent, una societat a la qual sempre podem aspirar, d’acord amb l’abast limitat del nostre coneixement i de la nostra comprensió imperfecta dels individus i de la societat. És molt necessària una certa humilitat en aquests aspectes. No em resisteixo a introduir en la nostra reflexió unes notes de realisme, no d’escepticisme, de la mà del mateix Berlin: “El que queda clar és que els valors poden xocar i és per aquesta raó que les civilitzacions són incompatibles, i que poden ser incompatibles entre cultures i entre grups de la mateixa cultura… La idea d’una totalitat perfecta, la solució definitiva en què coexisteixen totes les coses bones, em sembla no només inassolible sinó conceptualment incoherent; no sé què significa una harmonia d’aquesta mena… Hi ha alguns grans béns que no poden viure plegats, estem destinats a escollir i cada elecció pot representar una pèrdua irreparable”.
Baixant al terreny de la política, el professor Daniel Innerarity (La política en tiempos de indignación) sosté que, en el fons, la il·lusió d’una societat autogovernada sense mediacions institucionals i jurídiques es distingeix molt poc del mite de l’autorregulació dels mercats, perquè ambdós extrems comparteixen la mateixa ideologia antipolítica i antiinstitucional. L’eficàcia immediata de la voluntat popular, recorda Innerarity, només es pot aconseguir en termes negatius i antipolítics: “La societat ja no està estructurada pel dret i la política sinó pel sentiment i les conviccions”. Si hem de tenir present que la societat a casa nostra també ha de ser estructurada pel dret i la política, sorprèn comprovar com el progrés enverinat del mecanisme d’acció-reacció (com si el Govern central i el nucli dirigent dels nostres representants a Catalunya s’haguessin posat d’acord) ens ha portat a aquest present en què les dues parts en conflicte, surfejant els interessos generals, ens fan creure que ja han guanyat.
Els qui ja hem perdut som la major part dels catalans, tinguem les preferències que tinguem. Mai el ciutadà havia hagut de fer front a una situació políticament tan grotesca. Només hi puc trobar un punt d’expectativa positiva: la majoria de ciutadans, encara que es repeteixin els blocs que semblen insuperables, no estan a favor de les posicions tancades del partit que trien, ni poden admetre que la conseqüència del seu vot ha de ser només aquest govern o cap altre, que és tant com traslladar temeràriament a les posicions prèvies de manca irreversible de diàleg el sentit del vot de cada ciutadà que majoritàriament pot no ser tan exclusivista. En la nostra democràcia representativa, un vot atorgat significa més d’una voluntat. És la grandesa i la debilitat d’aquesta democràcia limitada, els dirigents de la qual han de demostrar que saben valorar i interpretar. Per acollir la voluntat transversal dels ciutadans en les actuals circumstàncies penso que ara més que mai seria necessari que l’art de fer política dels representants conduís a un govern d’unitat, cedint cada part els propis maximalismes i aportant raons i projectes que les altres parts també tinguin raons per acceptar. Qui podria discutir un govern que comptés amb més d’un centenar de parlamentaris, centrat en un mínim espai comú?
En la nostra democràcia representativa, un vot atorgat significa més
d’una voluntat
