Democràcies a la picota. Una pandèmia autocràtica?

Quan els historiadors facin balanç de les dues primeres dècades del segle XXI, probablement aquest no serà gaire positiu per a les democràcies liberals. Si més no, aquests vint anys del nou segle han servit per retornar alguns profetes de la fi de la història a la casella de sortida i recordar-nos allò que els clàssics com Tucídides i Aristòtil ja sabien: les democràcies són un equilibri de poders inestable, sempre inacabat, sempre imperfecte i a voltes traumàtic. L’eufòria posterior a la caiguda del mur de Berlín semblava indicar una tendència inexorable cap a la consolidació de les democràcies liberals arreu del món com si fossin règims perfectes. No hi ha alternativa, es deia.

I, en efecte, sembla que d’alternativa no n’hi hagi, però a molts llocs la satisfacció amb el sistema ha decaigut. Ara, però, els vells debats es repeteixen sota aparences diferents que tampoc amaguen la fragilitat de les democràcies. La pandèmia global de la covid-19 és la tercera envestida que reben els règims democràtics arreu del món en pocs anys –sense perspectiva històrica, de moment només podem apuntar inferències temporals que resulten gairebé evidents–. Totes tres sacsejades, que ara llistem, han estat relacionades amb la globalització, amb una certa irreversibilitat dels seus impactes i amb un retrocés clar de la qualitat democràtica.

Democràcia i seguretat
Primer, l’atemptat contra les Torres Bessones (2001) va constatar de manera ben gràfica les vulnerabilitats de les democràcies en termes de seguretat. El fenomen del terrorisme global va posar damunt la taula contradiccions antigues i noves: des de la relació dels països (mal)anomenats del primer món amb la resta del planeta, fins al debat sobre el multiculturalisme, tot va quedar trastocat per l’amenaça gihadista. L’equilibri precari entre seguretat i llibertat va emergir de nou. Posteriorment, la caiguda del gegant financer Lehman Borthers (2008) va provocar una recessió d’abast mundial desconeguda a la història recent que posaria en escac les principals economies globals amb impactes heterogenis en funció de l’estructura productiva. La desigualtat econòmica i la consolidació democràtica van també reaparèixer amb força. A l’Estat espanyol, com a la resta de democràcies europees, les dues crisis van impactar-hi de ple amb l’atemptat d’Atocha el març del 2004 i la gran recessió espanyola.

Les conseqüències de la pandèmia
La crisi actual, solapada als efectes de les dues anteriors, afegeix incertesa sobre el futur de les democràcies liberals. L’impacte de la covid-19 no ha acabat, però ja podem apuntar diversos elements que agreugen les tendències observades arran de les dues crisis anteriors. D’una banda, l’efecte de les situacions d’inseguretat sobre el disseny institucional de les democràcies. De l’altra, les desigualtats socials i econòmiques derivades de l’impacte de la pandèmia sobre l’economia i el mercat laboral han ampliat enormement l’abast estrictament sanitari de la crisi. Ras i curt, plou sobre mullat.

Politòlegs d’arreu del món han estudiat l’evolució de les democràcies i han constatat un retrocés clar en la seva qualitat arreu del món. Segons el prestigiós institut V-Dem, encarregat de mesurar la qualitat de les democràcies actuals, la Unió Europea tampoc n’hauria estat immune. A més de la degradació de la democràcia en llocs com Polònia, República Txeca o, fins i tot, a Espanya, per primer cop en molts anys la UE tindria un país autoritari: Hongria. Si bé els indicadors son diversos i controvertits, les dades apunten que fins i tot el grup selecte de menys d’una trentena de “democràcies plenes” estaria patint una forta erosió de les seves estructures.

El capítol institucional sembla, de moment, el més sòlid, tot i que amb excepcions notables. Un dels principis més damnificats per la crisi que travessem és el de la separació de poders, el pilar que permet que l’entramat institucional d’una democràcia s’autoreguli i no es “corrompi” relliscant pel pendent vers l’autocràcia. Arreu del món s’observen tensions semblants que apunten a un enfortiment dels executius davant dels legislatius i una politització cada vegada més elevada de la justícia. No cal dir, com ja hem vist en el cas espanyol, que aquestes tendències inclouen una dimensió territorial. La separació de poders de tipus federal o regional també sembla patir una erosió notable. Per tant, les salvaguardes constitucionals acusen una certa incapacitat de reacció.

Qui es beneficia de la inestabilitat?
Aquesta tensió institucional, però, té com a actors principals lideratges polítics i moviments que precisament la promouen com un mitjà per assolir quotes de poder més elevades. L’augment de desigualtats, l’impacte desigual de la crisi (amb el nou component sanitari) fan que els costos i beneficis del mercat global tinguin una distribució molt desequilibrada. Com sempre, les classes més baixes semblen pagar de manera creixent una desconnexió econòmica i cultural amb els grans fluxos de beneficis de les economies globals. Aquesta situació és el terreny ideal per l’emergència de forces polítiques que trenquen els eixos tradicionals esquerra-dreta i adopten una retòrica proteccionista, hipernacionalista i a vegades paradoxalment contrainstitucional. Aquestes formacions polítiques, aprofitant la vulnerabilitat socioeconòmica i cultural dels seus votants, es dediquen a fer una tasca d’oposició per desacreditar el sistema democràtic més que no pas a competir amb les altres forces polítiques. Tanmateix, un cop al poder resulten sorprenentment hàbils per a utilitzar les palanques estatals amb finalitats més propagandístiques que no pas encarades a les polítiques públiques.

En resum, l’estrès que pateixen les democràcies és el resultat de diverses crisis solapades. Això no significa que calgui ser pessimistes. Al contrari. La conjuntura actual és també un recordatori de quelcom que ja hem esmentat: els règims democràtics són obres inacabades per definició. Per tant, les tensions que viuen actualment també són fruit de demandes legítimes en un context global que fa més difícil la relació clàssica entre governants i governats. Tanmateix, també convé recordar que, si ampliem el focus, la democràcia és més aviat un accident històric que una constant.

El Pati Descobert (www.elpatidescobert.cat) està format per Marc Sanjaume-Calvet (UOC), Toni Rodon (UPF) i Marc Guinjoan (UB)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.