Una de les preocupacions d’aquests temps és fins a quin punt els processos democràtics poden estar en perill. El creixement generalitzat dels partits d’extrema dreta, l’intent d’assalt al Capitol després que Donald Trump perdés les eleccions o els retrocessos en drets i llibertats a països com Polònia i Hongria expliquen aquestes preocupacions benintencionades però que sovint exageren el perill d’observar transicions cap a sistemes autoritaris. Contra el que molts comentaristes assenyalen, tenim bones raons per pensar –i molta evidència empírica que ho confirma– que les democràcies són més resilients del que ens pensem i que difícilment es produirà el col·lapse d’un sistema democràtic als països avançats.
En primer lloc, sabem que quan un país assoleix un nivell de benestar i desenvolupament econòmic per sobre d’un determinat nivell de renda per càpita, la probabilitat d’observar un retrocés cap a un sistema autoritari és molt baixa o simplement inexistent. La recerca en política comparada i economia política ha demostrat –des de fa anys– que amb nivells de renda per càpita elevats és gairebé impossible que una democràcia faci una transició cap a un sistema autoritari. Les teories de la modernització han proveït molta evidència empírica en aquesta direcció. Però fins i tot estudis empírics recents han demostrat que també amb nivells de desigualtat econòmica elevada, les democràcies són robustes quan el nivell de desenvolupament econòmic és elevat.
En segon, cal ser precisos sobre què volem dir quan parlem de retrocessos democràtics. Una cosa són els retrocessos en drets i llibertats individuals, els processos de politització de la justícia, la falta d’un periodisme que exerceixi de quart poder o la tendència a governar en base a decrets llei sense tenir en compte les majories parlamentàries. Tots aquests són fenòmens preocupants que, per desgràcia, observem amb massa freqüència en molts països. Però cap d’ells és condició suficient pel col·lapse d’un sistema democràtic, ja que les democràcies incorporen dissenys institucionals amb contrapesos i institucions que es vigilen les unes a les altres.
Una altre tema és el col·lapse d’un sistema democràtic. Per col·lapse o reversió a un sistema autoritari hem d’entendre la desaparició dels mecanismes electorals bàsics que permeten que els votants facin fora els governants indesitjables. Quan un governant deixa d’estar sotmès al control dels ciutadans —i per tant pot continuar exercint el poder sense cap tipus de mecanisme de control electoral— és quan la concepció mínima de la democràcia falla. Però la probabilitat que això passi en un país desenvolupat és molt baixa. De fet, els ciutadans poden estar disposats a perdonar manipulacions institucionals dels governants als quals són propers ideològicament, però en canvi, no estan disposats a perdonar incompliments més flagrants de les regles bàsiques del joc democràtic.
Tanmateix, és cert que hi ha problemes de representació a les democràcies avançades. Concretament, dèficits de representació i desaparició dels mecanismes d’intermediació en els processos polítics. La pèrdua de credibilitat o capacitat organitzativa dels intermediaris tradicionals (partits polítics, sindicats, etc) ha dificultat els mecanismes de representació tradicionals. Els grans beneficiats d’aquesta fallida són, és clar, els partits populistes i d’extremes dreta –que fonamentalment recullen el descontentament. Però els dèficits i problemes de representació de les democràcies avançades són una qüestió qualitativament diferent de la probabilitat (gairebé nul·la) del col·lapse democràtic.
