Una de les qüestions centrals de la teoria democràtica és reflexionar sobre quin és el tracte que han de rebre les minories als sistemes democràtics. En qualsevol democràcia existeix sempre una tensió entre la voluntat majoritària i la necessitat de respectar i reconèixer drets a les minories. Aquesta tensió es tradueix en multitud de preguntes. Per exemple, les minories han de tenir dret de veto? Les majories han de lligar-se les mans per no interferir en els afers de les minories? Fins a quin punt és raonable que les minories tinguin capacitat de bloqueig de les decisions majoritàries?
Aquestes són qüestions antigues, sobre les quals s’ha escrit molt, i continuaran sent qüestions fonamentals els propers anys. Perquè no només són preguntes teòriques sinó que tenen conseqüències directes sobre el funcionament de les democràcies avançades. A més a més, les democràcies en països diversos i unions polítiques fan inevitables aquestes qüestions. Dit d’una altra manera, el debat actual sobre les possibles reformes de les institucions europees no és altre que quina ha de ser la relació entre majories i minories.
“És desitjable que siguin les pròpies institucions –i no la dinàmica de competició electoral– les que equilibrin la tensió entre majories i minories”
Als països plurinacionals o amb molta diversitat interna és on emergeixen amb més força aquestes tensions. El debat clàssic normalment es situa entre la desitjable efectivitat de la voluntat majoritària versus la també raonable protecció i respecte dels drets de les minories. En un sistema democràtic on les minories tenen molt poder de bloqueig, la voluntat majoritària difícilment podrà ser efectiva. L’exemple clàssic són els Estats Units, on el sistema de checks and balances dificulta molt que es produeixin amb facilitat els canvis substancials de l’status quo que probablement la majoria voldria.
Aquí, però, és un sorgeix un equívoc que malauradament pot acabar resultant un parany. L’equívoc és atribuir als sistemes democràtics virtuts excessives. Per virtuts excessives vull dir esperar que els sistemes democràtics, per si sols, generin espais i valors compartits entre els diferents grups que facilitin l’equilibri raonable entre majories i minories. Aquesta aproximació oblida que en definitiva la democràcia i la competició electoral no és res més que una manera de processar conflictes d’interessos. Allò definitori de la democràcia és la competició electoral i el necessari consentiment dels perdedors. La competició electoral és una legítima expressió d’interessos divergents.
Però malauradament la competició electoral porta sovint i cada vegada més a la demonització dels adversaris. Fins al punt que en contextos de diversitat i països plurinacionals és habitual que es ridiculitzin o es menystinguin les pretensions dels grups minoritaris. Les posicions o demandes de les minories són titllades d’extremistes o radicals, quan en realitat no són més que el reflex de preferències diverses. En contextos de polarització creixent com els actuals, s’arriba fins i tot a qüestionar la legitimitat democràtica de les demandes dels grups minoritaris. D’aquesta manera, la retòrica contra les minories acaba sent una arma llancívola de competició electoral. Quan això passa, és ingenu esperar que el sistema democràtic equilibri per ell mateix les relacions entre majories i minories.
Des d’aquesta perspectiva, és desitjable que siguin les pròpies institucions –i no la dinàmica de competició electoral– les que equilibrin la tensió entre majories i minories. Les institucions han de donar prou reconeixement i garanties a les minories i a la vegada procurar mantenir l’efectivitat de les voluntats majoritàries. Dit d’una altra manera, les institucions robustes a les democràcies plurals són aquelles que acomoden i reconeixen la diversitat interna. La competició electoral, en canvi, sovint la carrega el diable.
