Ser virtuós ha quedat relegat a dos extrems oposats. Per una banda, el pla espiritual, on la virtut és una observança fidel a determinats preceptes morals, especialment els relacionats amb ser bo. Per una altra banda, en un pla material, ser virtuós consisteix a excel·lir en l’execució d’un determinat instrument, sovint musical (però no només), sense que això necessàriament estigui relacionat amb la transmissió de cap reflexió o emoció: el que és virtuós és dominar la mecànica de l’instrument.
És una simplificació. Però no deixa de ser sorprenent que ambdós extrems deixen enmig allò consistent a produir coses, a imprimir un impacte en l’entorn. La persona virtuosa en el que és espiritual l’assimilem, en l’extrem, amb l’anacoreta, capaç d’abstraure’s de les temptacions terrenals, del que és prosaic i material. En aquest extrem assimilem la virtut a una vida pràcticament contemplativa. En l’altre extrem, la virtuositat instrumental no és tampoc més productiva: l’execució de l’instrument es pot tornar mecànica, automàtica, privada de sentiment o de missatge. En l’accepció més negativa, un instrumentista es titlla de virtuós quan de tan mecànic esdevé un robot.
Els clàssics –com Ciceró– i els moderns –com Maquiavel– també tenen aproximacions diferents del concepte de virtuós, però en tots dos casos partien de la virtut com una pràctica que condueix a l’acció. Ciceró concep la virtut com la rectitud de la raó que condueix a accions que, en conseqüència, també són rectes. Virtuoses. Maquiavel, en canvi, imprimeix a la virtut una aproximació instrumental que permet aconseguir els propis fins –o, tal com sabem, els del Príncep. El paral·lelisme amb la nostra concepció popular del que és virtuós és palès, tot i que, quan es posa en moviment, apunta cap a llocs oposats: antigament, cap a l’acció; avui en dia, cap a la contemplació.
Potser no ha de sorprendre, doncs, que en política les paraules “virtut” i “virtuós” hagin quedat bandejades i sigui molt més habitual sentir a parlar de valors. Necessaris com són, si els valors no orienten a l’acció no passen de ser un exercici contemplatiu. O bé acaben sent un objectiu en si mateixos: els “relats” en la política són instruments per intercanviar i combinar valors sense cap aspiració a canviar el món. Com el virtuós anacoreta o com el virtuós de l’instrument, la política s’empara en la grandiloqüència dels valors per evitar haver de posar-los en acció. Perquè això és, segurament, una bona definició de virtut: la posada en moviment dels valors per assolir un impacte social.
En altres paraules, aquesta és l’aproximació de Montesquieu quan lliga la virtut a la república, que n’és un principi inspirador, un principi rector. La república –tot i que també l’aristocràcia, “el govern dels millors”– té en la virtut una part consubstancial del bon govern, de la gestió eficient i efectiva de la polis, de la política. Allunyar-nos de la virtut ens duu als extrems, a l’extremisme, al fanatisme. Abraçar els valors sense buscar la virtut és la degradació de la política, atès que, com ja advertia Aristòtil, la ciutadania i molt especialment els seus governs se n’acaben anant als extrems.
Ens cal, doncs, tornar a lligar valors i virtut. Que la política persegueixi, avui també, la virtut. Declinar els valors en l’acció, en la capacitat de travar aliances, de tenir visió, de ser capaç de projectar i de prioritzar, de ser justos i d’actuar amb justícia i de lluitar-la pels altres. Només qui és virtuós, qui assoleix l’areté, és digne de governar. I per assolir-la cal que els valors guiïn la política cap una acció transformadora sobre l’entorn.
Dels valors a la virtut
