Des de fa alguns anys, la Global Footprint Network (Xarxa de la Petjada Global, https://www.footprintnetwork.org/) estima l’Earth Overshoot Day (Dia de l’Ultrapassament de la Terra, https://www.overshootday.org/), és a dir, aquell dia de l’any en què el consum que fem dels recursos i serveis que ens ofereix el planeta ultrapassa allò que la Terra pot regenerar aquell any. És anguniós (i ens hauria de fer pensar, i actuar) que des que es fa aquesta estimació, aquest dia s’ha anat avançant; pel 2021, el Dia de l’Ultrapassament és el 29 de juliol: pràcticament la meitat de l’any la vam passar consumint recursos prestats de les generacions futures. Una projecció de futur ens diria que, d’ací a uns anys, aquest dia pot arribar a ser el 1er de gener… però es tracta de vetllar perquè això no passi.
Quina és la reacció de la societat quan, cada any, la Xarxa de la Petjada Global informa del Dia de l’Ultrapassament? Doncs, si fa no fa, el mateix que quan se’ns informa del nombre de morts per la COVID-19, del nombre d’ofegats al mar quan els emigrants climàtics, polítics, famolencs, etc., intenten arribar a Europa, del nombre de morts en qualsevol dels molts atemptats terroristes, guerres regionals o repressions polítiques. Ens sap greu, molt greu… però no hi fem res. I què hi podríem fer? Doncs intentar que en lloc de retrocedir cap els primers mesos de l’any, el Dia de l’Ultrapassament avancés cap els darrers; és a dir, que no consumíssim més del que produïm.
Que el nostre capteniment a tots els nivells sigui sostenible (sustentable o durable, en diuen també)? Potser no n’hi haurà prou. Vegem-ho. El Diccionari de la Llengua Catalana defineix de manera adient sostenible (“Que es pot mantenir indefinidament, especialment sense afectar l’equilibri ecològic”), sustentable (“Que pot ésser sustentat”), i durable (“Que dura o pot durar molt”). Tots aquests adjectius s’han donat a un tipus de desenvolupament respectuós amb el medi ambient i els recursos.
Podem ampliar aquestes definicions amb d’altres ben conegudes, com la que donava l’informe Brundtland (“Desenvolupament sostenible és aquell que permet el desenvolupament raonable de la generació actual sense posar en perill el desenvolupament de les generacions futures”); però la que jo prefereixo, per més immediata i més ecològica, és aquesta altra: “El desenvolupament sostenible és la millora de la qualitat de vida humana sense excedir els límits de la capacitat de càrrega dels ecosistemes de suport”. I “És sostenible tota activitat que no excedeixi la capacitat de càrrega dels ecosistemes”. I la capacitat de càrrega és l’explotació que poden suportar els ecosistemes sense degradar-se: els seus recursos han de poder-se renovar adientment, i ho han de fer de manera sostenible, durable. És evident que la nostra explotació dels recursos naturals no ho és, de sostenible.
La capacitat de càrrega són els recursos i els serveis que ens forneix l’entorn, a nosaltres com a espècie social, però també a la resta d’organismes que en depenen, sense transformar-se de manera irreversible i sense perdre la capacitat de seguir-los fornint en el futur. Ja s’entén que aquests recursos varien d’un ambient a un altre i que la sostenibilitat només és aplicable als recursos renovables o de flux, però no als no renovables, sobre els que encara cal ser més curós. Però no hi ha acord sobre quina és la capacitat de càrrega d’un ecosistema, de manera que, segons qui en faci l’avaluació, pot ser considerada totalment exhaurida o, ben al contrari, encara força intacta i susceptible de ser explotada. Això passa perquè els científics desconeixem encara en gran mesura com funciona la natura, cosa que solen aprofitar els encarregats d’explotar-ne els recursos.
La sostenibilitat, doncs, és assimilable a l’ús no consumptiu d’un recurs. El símil més entenedor és el financer: mentre usem els interessos bancaris i no toquem el capital dipositat que els produeix, aquest ens seguirà rendint beneficis (serà sostenible), però si usem el capital, aquest anirà minvant i els interessos també es reduiran fins arribar a ser insuficients per allò que els volíem, o a desaparèixer.
L’agricultura (i la pesca) actuals són clarament insostenibles, especialment en les seves variants intensives, i l’explotació forestal només és sostenible en casos comptats. Les energies alternatives, més durables, estan encara en una fase d’aplicació força preliminar, i no és clar de quina manera es podran obtenir els recursos energètics i minerals que necessita, a un horitzó temporal mitjà, un món en expansió demogràfica i de desenvolupament. Així mateix, som encara lluny d’uns sistemes industrials integrats, que no contaminin, en els que els residus d’uns processos siguin utilitzats com a matèries primeres per altres. I, per acabar-ho d’adobar, la població humana, que és la causant directa o indirecta d’aquests impactes, no para de créixer: en pocs anys arribarem als 8.000 milions d’éssers humans, malgrat les baixes enormes que ha causat la pandèmia.
El desenvolupament econòmic posterior a la Revolució Industrial és, per definició, malbaratador de recursos i degradador de l’entorn; en l’actualitat és absolutament insostenible i no pot durar. S’ha dit que el desenvolupament sostenible o durable és l’única alternativa possible. Però, què vol dir desenvolupament sostenible? Creixement econòmic zero? Creixement no zero, però prudent i equilibrat? Decreixement en països desenvolupats al temps que els subdesenvolupats creixen? (Teòricament això seria possible, però a la pràctica l’establishment econòmic i polític no ho permetria pas.) La mateixa vaguetat del terme sostenibilitat és el que el fa acceptable per a un ampli espectre de polítics i ciutadans en general.
Als països occidentals no s’ha arribat pas a la sostenibilitat, ni tan sols s’està en el camí d’assolir-la, segurament, en gairebé cap aspecte. Però el que ara coneixem com a Revolució Agrícola i Revolució Industrial, per esmentar dues fites prèvies a la que s’ha anomenat Revolució de la Sostenibilitat, foren processos molt estesos en el temps, que la perspectiva actual ens fa veure concentrats. Així, doncs, cal ser pacients i anar-hi anant.
Sovint el cost de la insostenibilitat és enorme; en són exemples recents les malvestats que la mala gestió del territori provoca en països amb precipitacions torrencials (normals o tempestuoses), o amb una explotació agrícola forassenyada, o amb una desforestació salvatge: Haití, Brasil, Indonèsia, Madagascar, Xina, etc. Les institucions nacionals solen tenir limitacions econòmiques, sectorials o temporals, però les supranacionals i internacionals haurien de tenir també aquesta visió global, i això no ha estat sempre el cas. Cal fer referència aquí a l’economia ambiental o ecològica, que propugna tenir en compte les externalitats i la liberalització del comerç mundial, que reduiria la producció subsidada,i entre altres aspectes importants. Un exemple de clara insostenibilitat ens el dona l’estima de la petjada ecològica, que en països com el nostre és quatre vegades la de països del Tercer Món, i en els Estats Units i els països del golf Aràbic pot ser deu o més vegades aquesta.
Sense insistir en la necessitat de considerar els plantejaments de l’economia ecològica o ambiental, que demana tenir en compte les externalitats ambientals de l’explotació dels recursos naturals, em referiré a un paràmetre que sovint es fa servir com a mesura de gairebé totes les coses: el creixement econòmic (demano excuses per no ser economista, però la meva aproximació és la d’un ecòleg).
El creixement de les poblacions d’organismes i dels processos que estan limitats per la densitat demogràfica (o tenen un sostre físic determinat), és l’anomenat creixement logístic, en el que la taxa d’augment és més petita com més a prop hom es troba d’aquell sostre (Fig. 1), de manera que no es pot seguir mesurant l’”èxit” d’una economia, un procés, etc. que té limitacions (ambientals, espacials, etc.) per una taxa sempre creixent o que augmenti indefinidament (és la perversió de parlar de creixement o desenvolupament “sostingut” en lloc de sostenible). Un creixement sostingut (de la població humana, de l’explotació dels recursos, de l’economia) porta a un desenvolupament (i a una supervivència) insostenibles; tan senzill (i tan terrible) com això. Però és que, per dir-ho breument, un creixement sostenible tampoc no ens lliura de l’ensulsiada en un futur immediat. Quins països haurien de mantenir un creixement sostenible? Tots, o només els del Nord ric, i condemnar els del Sud pobre a seguir fent la viu-viu?
Una sortida a l’atzucac que planteja la fatídica barreja de creixement demogràfic humà desfermat i augment sostingut de l’ús de recursos de tota mena és el decreixement. El decreixement proposa una reducció dràstica del consum de recursos i, en termes ecològics, una disminució urgent de la petjada ecològica sobre el planeta. Cal un canvi de paradigma, basat substancialment en una simplicitat voluntària; un canvi de model econòmic, que permetria establir de nou l’equilibri entre la natura i allò que l’ésser humà ha construït, entre l’ésser humà i l’entorn, entre les societats del Nord i del Sud globals. Es tractaria no tan sols d’aturar el creixement de l’ús de recursos, sinó de reduir-lo fins a nivells que siguin compatibles amb la desiderata de l’Informe Brundtland.
Pels economistes clàssics, pels polítics i, especialment, pels empresaris, decreixement és un terme equivalent a recessió, contracció o fallida econòmica, però no té perquè ser així. (En el DLLC, decreixement remet a decreixença, que és l’”Acció de decréixer; l’efecte”, i els exemples no són pas econòmics.) Dit d’una altra manera, decréixer vol dir deixar de créixer al ritme insostenible que ara té la nostra espècie (de fet, només una part d’ella: el Primer Món i les economies emergents), i fer-ho a un ritme sostenible i, és clar, diferent per unes i altres economies i societats.
Un dels valedors del decreixement, Sege Latouche, proposa les 8 erres que cal aplicar: reavaluar els valors actuals i retornar als del passat; reconceptualitzar la realitat; reestructurar el sistema de producció; relocalitzar la producció; reduir l’impacte sobre l’entorn; reutilitzar i reciclar els recursos; resistir per tal de no tornar a caure en el cercle viciós del creixement insostenible. Latouche, igual que els més ferms defensors del decreixement, creuen que amb la sostenibilitat no n’hi ha prou, que cal anar més enllà i afrontar decididament el decreixement.
Cal dir d’entrada que deturar el creixement de la població humana mundial és impossible per vies que no siguin moralment reprovables (guerres, genocidis, boicots econòmics, limitació forçada del nombre de fills –com ha passat a la Xina-, etc.). La nostra espècie sembla que només és capaç d’autoregular a la baixa la població quan assoleix un nivell de benestar elevat… la qual cosa és ben difícil quan cada cop som més a compartir uns recursos limitats; l’abisme (econòmic, social, etc.) entre el Primer i el Tercer Mons és ben real.
Tampoc no sembla possible, per raons ètiques però especialment pràctiques, “congelar” la situació actual: que els països i les societats mantinguessin, però no augmentessin, el nivell assolit fins ara d’ús de recursos. Donat que aquest és molt asimètric (amb els països del Tercer Món clarament per darrere dels del Primer), i donada l’embranzida desenvolupista de la Xina, la Índia, el Brasil i els “tigres” asiàtics, entre altres, no es podrà evitar segurament (ni seria políticament recomanable) que aquestes societats segueixin en la cursa per arribar a ser tan desenvolupades com les nostres.
Què resta, doncs? S’han donat moltes fórmules de decreixement, però no totes semblen assenyades o assumibles sense dur a la recessió i al caos a les societats que les apliquin. Hom ha dit que el país més sostenible del món és Cuba, si no vols per força, degut a l’embargament comercial a que està sotmès des de fa dècades. No és aquest el tipus de decreixement que necessita el món (però la crisi econòmica actual té efectes molt similars en els països més afectats, com el nostre).
Més raonable és revisar i, eventualment, corregir, aquells processos, a totes les escales, pels quals s’escolen sense aturador els recursos, principalment energètics, però no només aquests. En aquest sentit les administracions es mouen a pas de tortuga i les empreses, especialment les multinacionals, només pensen en l’augment de la producció i en la globalització, quan el decreixement és en bona mesura un retorn a les economies locals. NN N o és difícil veure que es pot legislar en molts àmbits per assolir bons resultats: la limitació de la potència (i el consum) del motor dels automòbils, la introducció de sistemes energètics alternatius en l’edificació, la limitació de l’ús d’aigua, adobs i biocides en l’agricultura, la reducció de la il·luminació sumptuària en edificis, etc. etc.
Ara que, finalment, tots ens hem adonat que això del canvi climàtic va de veres, serà bo que reconeguem que la lluita contra aquest problema, que hem causat nosaltres com a resultat d’un creixement econòmic desfermat al llarg dels darrers dos o tres segles, passa ineluctablement per frenar i reconduir aquest creixement. És a dir, per decréixer.
Joandomènec Ros és catedràtic emèrit d’Ecologia a la UB, ha presidit l’Institut d’Estudis Catalans i acaba de publicar Cal que siguem masovers de la Terra (Empúries).
