Segons els cànons de bellesa actuals, pot ser considerada bonica una dona grassa i de formes femenines voluminoses? Òbviament, no. Però no sempre ha estat així. En altres moments de la nostra història, aquest tipus de dones, van ser models d’importants pintors. Cada civilització, influenciada per circumstàncies geogràfiques, econòmiques i culturals, ha marcat diferents cànons de bellesa al llarg de la seva història, els quals, avui dia, per exemple, podem seguir a través de l’art. La bellesa ha estat objecte de culte des de l’aparició de l’Homo Sàpiens. Els nostres avantpassats prehistòrics ja decoraven amb pintures les coves, dissenyaven objectes simplement decoratius i esculpien desacomplexades Venus, símbols de la maternitat.
Els grecs i els romans només aplicaven la definició de bellesa (bell = kalón) a aquelles coses que es podien observar, ja que la definien el terme com allò que “agrada i atrau”. Pels clàssics la bellesa era completament objectiva i havia d’estar subjecta als criteris de proporcionalitat, mida –s’establiren uns cànons-, mesura i ordre. Quan es combinaven sàviament aquests elements s’assolia l’harmonia, la qual era base de grans tesis i reflexions filosòfiques.
La bellesa divina
Segles més tard, en plena època medieval, del terme bellesa n’aparegué una nova significació. Per l’home cavalleresc la bellesa era l’esplendor de la realitat, la veritat i la forma. Segons Sant Tomàs (1225-1275), aquest valor sempre havia de tenir tres elements: la integritat, la deguda proporció i la claredat. A més, també puntualitzava que, la bellesa es detectava a través de dos sentits: la vista i l’oïda. En aquells anys de gran apogeu del cristianisme, sense cap dubte, la bellesa sempre venia de Déu. Sant Tomàs no afirmava que la percepció de la bellesa com a valor es donava especialment en la vida contemplativa, mentre que en la vida activa podia passar desapercebuda. Per tant, en aquest punt de la història s’introduïa el concepte de bellesa interior, formada per la bondat, l’amor, la simpatia, etc.
Poc després, en el Renaixement, es tornà a recuperar el concepte clàssics de bellesa, repescant certs elements, per exemple, la relació entre bellesa i natura, la qual durant l’edat mitja s’havia oblidat. A finals del segle XVI aparegué un dels primers artistes rebels: Arcimboldo (1530-1593), conegut per fer retrats d’homes i dones formats de fruites i verdures. Ell va iniciar un art allunyat del classicisme, bell des del subjectivisme, sorprenent i inesperat. I demostrà que qualsevol cosa, independement de regles i directrius, podia ser considerada bella si gaudia del suficient consens del públic. Amb Arcimboldo i altres artistes, la bellesa va guanyar complexitat, imaginació i va allunyarse de la intel·ligència per adoptar noves normes. Definitivament, durant el Barroc, la bellesa clàssica acabà desapareixent; només cal comprar una deessa grega amb un cos femení de Rubens.
La bellesa il·lustrada
Després d’aquests intents, ja en el segle XVIII, la bellesa es subjectivitzà i es començà a concebre la bellesa d’un objecte ja no per si mateix, sinó per allò que desperta en nosaltres. Aquesta nova concepció sobretot la tingueren molt clara els il·lustrats de l’època. Contràriament, però, en aquesta època també s’esdevé l’admiració d’una bella romàntica, acaramelada, que desespera els revolucionaris francesos, com Rousseau, qui rebutjà la bellesa moderna i artificial i intentà recuperar la bellesa incorrupta de la natura.
Finalment, en el segle XX, la industrialització i mecanització de moltes accions també va afectar directament al concepte de bellesa. Marinnetti va arribar a afirmar que un cotxe de carreres era més bonic que la Victòria de Samotracia. Aleshores, la forma seguia a l’acció i el grau de bellesa de la màquina depenia de la capacitat que tenia d’exhibir el seu grau d’eficàcia. Aquestes només són algunes percepcions generals que s’han formulat sobre la bellesa al llarg de la nostra història, ja que la particularitat més significativa d’aquest valor és precisament la subjectivitat del terme; és a dir, la llibertat que adquireix la persona per sentir goig o rebuig davant d’una persona, una imatge o paisatge. Una llibertat que, com afirma Umberto Eco, avui es troba completament venerada: “La nostra època s’ha rendit a l’orgia de la tolerància, a l’imparable politeisme de la bellesa”. Al costat d’una dona bella, hi ha una dona formosa, menys clàssica, de menys fantasia, però segurament més seductora. Dr. Arney. La bellesa és el primer regal que fa la natura a les dones i el primer que els pren. Cavaller de Méré. El millor cosmètic de la bellesa és la felicitat. Comtessa de Blessington. La bellesa, només es concentra en el somriure. Tolstoi. Qui conserva la facultat de la bellesa, no envelleix. Frank Kafka. Comprendre la bellesa, vol dir posseir-la. Wilhelm Lübke. La bellesa és un pacte entre el contingut i la forma. Hanrik Ibsen.
