El juliol vaig participar en el curs d’estiu que organitza la Fundació Mindán Manero amb la Universitat de Saragossa, la Societat Aragonesa de Filosofia, l’Ajuntament de Calanda i el Centro Buñuel de la mateixa localitat terolenca. El tema central del curs era l’ètica ecològica i, entre altres veus expertes, vaig poder escoltar i dialogar amb Carmen Madorran i el sempre punyent Jorge Riechmann, tots dos professors del grup de recerca en humanitats ecològiques de la Universitat Autònoma de Madrid.
Escric a principis de setembre. Veient les notícies de les darreres setmanes sobre l’inusual augment de la temperatura d’aquest mes d’agost i escoltant les alertes que proliferen en els diferents mitjans sobre l’arribada d’una DANA en les hores vinents i la consegüent baixada sobtada de les temperatures, m’han vingut al cap algunes de les converses d’aquells dies estiuencs al sud de l’Aragó… Perquè… com podem no sentir ansietat climàtica quan, com diu el filòsof Ignasi Gozalo Salellas, “vivim en temps d’emergències que alimenten les pors”? Efectivament, hem naturalitzat l’estat d’excepció, però això no vol dir que aquesta “normalització” no tingui efectes sobre la nostra psique i, també, sobre la nostra capacitat d’acció i de reacció davant el que ha de venir…
És difícil no sentir-se paralitzada i no caure en el desencís i en el “no hi ha res a fer” davant l’allau d’informacions sobre fenòmens meteorològics extrems i catàstrofes derivades del canvi climàtic desconnectades per complet de les seves causes. De l’altre cantó, greenwashing mediàtic, capitalisme verd, Green New Deal, tecnooptimisme, ecomodernisme… i alguna pinzellada aïllada sobre el moviment Fridays for Future i la Greta Thunberg. Però què s’invisibilitza als mitjans i als productes culturals sobre la crisi climàtica? Quin imaginari cal reforçar per empènyer-nos i fer-nos sortir d’aquesta narcosi nihilista i desmoralitzadora? Hi ha res a dir més enllà de la constatació de mal fet, de la hiperrepresentació de la devastació i de la gestió necropolítica de la crisi ecosocial?
Els mitjans i els productes culturals poden i han de ser finestres de possibilitat i cartografies per a aquests mons possibles inacabats, que diria la filòsofa Donna Haraway, i també per recuperar genealogies de resistència. Calen narratives que posin “els llums llargs” més enllà del shock i de la impotència, per esperonar la societat en conjunt no només a prendre accions individuals contra els efectes del canvi climàtic, sinó a passar a l’acció col·lectiva i a l’exigència de polítiques públiques efectives que, si no poden revertir la situació actual, almenys puguin pal·liar-ne els efectes; efectes que, per descomptat, patiran de manera desmesurada les persones més empobrides i vulnerabilitzades.
No es tracta, doncs, d’una metanoia o procés de conversió individual, sinó de promoure una transformació sistèmica i, per fer-ho, es fa imprescindible un canvi de paradigma cultural que ens dugui cap a una identitat relacional, en termes d’Almudena Hernando, i que desafiï la fantasia de la individualitat. I aquest nou paradigma hauria d’incloure, de manera ineludible, la biosfera i el conjunt del planeta com a elements integrals.
És urgent projectar nous imaginaris que qüestionin aquesta gran fake new que ens fa creure que som éssers autònoms, independents i autosuficients. Hem d’avançar cap a una narrativa de caràcter rizomàtic, que situï la vida i les cures al centre del discurs, allunyant-nos de l’exaltació de la violència, la destrucció, el domini i l’explotació com a mitjans per assolir l’èxit i el benefici.
Aquestes narratives han de posar el focus, a més, en altres cosmovisions i en formes alternatives de ser i d’estar en el món, oferint noves vies de comprensió de la realitat. Es tracta d’articular un relat capaç de superar la paràlisi generada per la por i la incertesa, que ens permeti recuperar les utopies, la noció de futur i l’esperança com a motors de transformació social.
