Recentment, un article de Guillem Martínez recuperava la diferencia entre allò urgent i allò important del que parlava Antoine de Saint-Exupery a les seves cròniques de la Guerra Civil espanyola, una de les dialèctiques preferides de l’autor francès que, després, va remarcar a la seva cèlebre obra «El petit príncep».
Per Saint-Exupery, aquest maniqueisme transcendental tenia una implicació similar al que podia tenir el Fenomen-Noümen de Kant, l’Essència-Existència de Sant Tomàs o la Matèria-Forma d’Aristòtil. En tots els casos, un dels oposats adquiria aquest valor transcendental gràcies a la presència indissociable del seu contrari, que només es podia entendre des del seu pla quotidià, des del seu pla «rutinari» en el sentit que descriu Saint-Exupery. Segons la interpretació que feia Guillem Martínez de la dialèctica del escriptor i aviador lionès, allò important era el «residu sòlid d’allò urgent», una espècie de presagi revelador de la modernitat líquida de Bauman.
Molt sovint, la condició humana li costa distingir allò important d’allò urgent quan està alienat dins la monotonia de la quotidianitat que fonamenta el seu entorn més pròxim. Som conscients de la importància de les coses, però només actuem davant la urgència de les coses. Confonem els dos termes i, poques vegades, considerem que allò important és realment allò que hem de revertir de forma urgent.
De res serveix, diria Saint-Exupery, arreglar, amb urgència l’avaria d’un avió, si no sabem la importància que té volar; de res serveix alimentar-se per viure, si no sabem per què vivim. Està, permanentment, arrossegat per allò urgent, per la immediatesa de la que estem sotmesos ens condemna a la rutina i ens allunya d’allò verdaderament important. Com deia Saint-Exupery: «allò essencial és invisible als ulls».
Article d’Arpad Pou és psicòleg i membre de ‘Termitas y Elefantes’
Gracias por este artículo lo compartire ?