Un dia Federico Mayor Zaragoza, exdirector general de la UNESCO (1987-1999), em va parlar de dos grans líders mundials que es van rebel·lar contra les estructures que els van nomenar, que van presidir i que van acabar desmantellant: el líder soviètic Mikhaïl Gorbatxov, secretari general del PCUS (1985-1991) i Frederik De Klerk, president de Sud-àfrica, (1989-1994).
Avui parlarem del segon, però la transformació d’ambdós és similar i per això tots dos van ser valedors de la pau i la reconciliació en els seus propis països i guanyadors del Premi Nobel de la Pau.
Mayor Zaragoza va convidar Frederik De Klerk, president de Sud-àfrica, a la seu de la UNESCO a París quan Nelson Mandela va ser alliberat després de 27 anys de presó. De fet, els va convidar a tots dos quan el país vivia un boicot internacional que impedia que els seus ciutadans poguessin aterrar en molts països, i França era un d’ells. Aterrar a l’aeroport de París era delicat, però ho van poder fer.
Un cop arribats a les dependències de la UNESCO, Mayor Zaragoza va fer passar al president sud-africà en primer lloc al seu despatx, mentre a la porta esperava el seu torn Nelson Mandela. Després d’una bona estona de conversa, l’espanyol va fer una pregunta directa a De Klerk: “Sou conscient, senyor President, que d’aquí poc temps potser l’home que espera fora d’aquest despatx, podria ser el pròxim cap de la República de Sud-àfrica?”.
De Klerk es va quedar pensatiu, el va mirar fixament i després va apartar la mirada tot guardant un moment de silenci que es va fer llarg. I va respondre: “No sabeu quantes vegades ho he pensat i no desitjaria altra cosa. Si fos així tornaria a dormir tranquil per sempre més…”.
Aquest va ser l’inici de la fi d’un règim. El final d’una injustícia que durava dècades va arribar de la consciència clarivident d’un home com De Klerk al qual el coratge i la mansuetud de Mandela li van entendrir el cor fins a tal punt que va tombar la història d’un país que havia caminat massa lluny en la injustícia i el dolor.
Avui, Sud-àfrica segueix patint situacions d’injustícia, però és un referent per a les transicions a partir de la transformació pacifista i reconciliadora d’un líder únic com Mandela, que va afirmar allò de “tot és impossible… fins que s’esdevé”.
