Hi ha llocs per on passes cada dia de casa a la feina i de la feina a casa. Sense ser ni origen ni destí, els observes però no els mires: parades de metro, carrerons que són dreceres, carrers llargs plens d’oficines o edificis importants. Els llocs per on passes cada dia són tràmits quotidians que fan de paisatge de les cançons que escoltes, de les primeres converses o del balanç d’una jornada. No pares massa atenció a què els omple, aquests llocs, perquè ja te’ls saps de memòria. Fins que un dia un cartell nou d’una botiga o unes obres que et tallen el camí et fan alçar la mirada i descobrir-ne detalls en els que mai t’havies fixat.
Els ritmes quotidians en marquen la banda sonora: el trànsit nerviós de les nou del matí, l’ansiós de quarts de sis de la tarda; els caminars alegres de les pauses del migdia assolellades i la solitud dels capvespres que arriben molt d’hora.
Els llocs per on passes cada dia són decorats monòtons que canvien, com tot, amb el pas de les estacions. Un dilluns, de bon matí, en girar la cantonada de sempre, et sorprèn un sol radiant: el carrer llarg i gris espetega de reflexos solars que indiquen que, certament, ha arribat la primavera. Les ulleres de sol de la gent que va entrant als edificis de vidre acompanyen un somriure que se t’ha dibuixat a la boca. És el lloc de cada dia, però avui el mires amb uns altres ulls.
