Som amics perquè un dia vam decidir que ho seríem”, em diu la Marta mentre serveix el salmó. Somriem i callem. Me’n vaig vint anys enrere i em veig passejant amb la mare. Li deixo anar que vull canviar d’amigues, que ja no m’aporta res quedar-hi, i ella agafa aire per abocar un torrent de sinceritat. Que les persones creixen, canvien i prenen decisions. Que els camins se separen i no sempre es tornen a trobar o ho fan quan menys t’ho esperes. Que la vida és pura acrobàcia. Torno a la taula quan la Marta em passa la sal marina. La veig tranquil·la, serena, i em fa sentir com a casa. Dies enrere llegia l’última novel·la d’una altra Marta, l’Orriols, on reflexiona sobre el fet de pertànyer a algun lloc. Què considerem casa? Un habitatge, una ciutat, un país. Un espai que ens fa sentir bé. Les persones que ens hi fan sentir. Aquelles que saben treure la millor versió de nosaltres. Les que fan de xarxa, les que ens aporten. La Marta m’apropa la paella amb les verdures: “Se m’han cremat una mica”, es disculpa. A mi m’agraden torrades. “Creus que si us coneguéssiu ara també seríeu amics?”, li demano, intuint la resposta. “I tant que no!”, diu convençuda, i afegeix que tenen vides –i maneres de viure– molt diferents. Què els manté units, doncs? Els records? L’afecte incondicional que es van prometre quan van decidir que serien amics? Amb la mà sota la taula, començo a repassar la meva llista d’amistats i la classifico per nivells. Hi ha persones que passen. N’hi ha que es queden. D’altres tornen. I n’hi ha que hi han estat sempre.
Poso sobre la taula la pregunta del milió: “Quins requisits ha de tenir una persona perquè la consideris amiga?”. “M’ha de fer sentir bé”, comença apostant la Marta, com si m’hagués llegit el pensament. S’acaba el joc; no trobo una conclusió millor. Quan amb catorze anys vaig canviar temporalment d’amigues, la cosa no va sortir gaire bé. No em sentia del tot còmoda en el nou cercle perquè compartíem poques aficions, menys interessos i gairebé cap manera d’entendre la vida –que en aquell moment es reduïa a l’oci. Més tard, a la universitat, vaig intentar encaixar en un grup on tampoc m’acaba de sentir bé –que no vol dir malament. Ho vaig triar jo o va ser circumstancial?
Hi ha un moment en què t’adones que fer-se gran t’obliga no només a escollir sinó també a actualitzar les relacions. Una tasca gens fàcil perquè, en primer lloc, implica detectar si allò que t’aporta aquella persona continua sent el mateix que a l’inici de l’amistat. Si no és així, has d’indagar si et pot continuar aportant i, en el millor dels casos, quan la resposta és afirmativa, has de descobrir què. La teoria de l’evolució aplicada a les relacions. Una vareta màgica sense instruccions.
“Però, si condiciones una amistat, li estàs posant límits”, es comenta a taula. Limitar pot conduir a l’embús, estroncar la fluïdesa, o també pot servir per concretar. Per tenir clar què vols i, sobretot, què no t’interessa. La meitat dels meus amics estan embarcats en la maternitat, un destí que jo encara ni albiro. Potser no podem planejar el mateix que fèiem abans que tinguessin descendència –per qui sento amor pur, com a bona tieta-que-es-tria. També han canviat els temes de conversa i també hem canviat nosaltres. I em sembla preciós que, tot i això, ens continuem trobant en alguns punts.
Fer-se gran també vol dir acumular coneguts i descobrir persones que t’aporten intensitat o novetat. Darrerament, he escoltat diversos pòdcasts sobre les ruptures d’amistats. Una fase a la qual no acostumem a donar la mateixa importància que en l’àmbit de la parella, però que pot doldre tant o més. Trencar amb un amic desubica. És posar en valor l’amistat i a tu mateixa, però també és posar un límit infranquejable. És una pèrdua.
“Vols una mica més de puré?”, em diu la Marta des dels fogons. Que algú cuini per a tu. No sé si això és amistat, però s’assembla tant a cuidar que m’és suficient per saber que vull aquesta persona a prop. Marta, et dec un sopar.
