Diumenge a la tarda. Una escena clàssica en qualsevol carretera principal de la xarxa viària catalana (i a totes les carreteres principals del món occidental, vaja). S’ha convertit en una tradició setmanal: els privilegiats que hem pogut escapolir-nos del nostre decorat principal durant el cap de setmana ara hi volem tornar, quan més aviat millor, per poder preparar la nova setmana amb tranquil·litat.
Com nosaltres, milers d’altres persones privilegiades volen fer exactament el mateix que nosaltres. Escurar el màxim el diumenge però sense arribar massa tard a casa i, oh, sorpresa!, com que òbviament no ens posem d’acord per tornar esglaonadament i ningú vol sortir tard de la destinació on ha passat el cap de setmana per no arribar desllomat a casa, en aquestes artèries viàries es formen cues, cues i cues. Cada setmana, cada diumenge, faci fred o faci calor (si fa calor, més). Sovint als mateixos llocs. Sense possibilitat de pagar per estalviar-nos-les. Una situació tan absurda -un cotxe rera un altre i així fins a formar aglomeracions de centenars de metres- com inevitable. Però vaja, tots els problemes com aquest, oi? Ho volem tot i tot no pot ser.
Les cues poden ser per alguna mena de treballs que es facin a la carretera, però generalment tenen a veure amb un accident, amb un sinistre, amb algun problema que hi ha hagut entre un o més vehicles, a vegades diversos. Avui també. Anem transitant a gran velocitat per l’autopista fins que, de cop i volta, el Google Maps indica un accident. Una línia que es pinta de taronja i després ho fa de vermell. Quan més llarga és la línia, més llarga és la cua i per tant més greu ha estat l’accident. Engegar, parar. Parar, engegar. Silencis, clàxons, calor, set… la situació s’allarga.
Llavors de cop i volta apareix una ambulància, la policia, els Mossos, ràpidament, amb les sirenes a tot drap. A vegades els bombers. No els retrobarem fins al cap d’una estona, perquè arriba un moment en què passes per davant del vehicle o dels vehicles sinistrats i allà hi ha tots els cossos de seguretat i de prevenció. Però sobretot el que et trobes invariablement és gent desolada, gent plorant, gent amb cara trista… persones que han vist truncat no només el seu cap de setmana -això rai- sinó molt probablement quelcom extremadament pitjor: algun familiar seu ha quedat greument ferit o fins i tot ha mort en un accident de trànsit.
Cada cap de setmana, una tragèdia. A vegades set, com el darrer. Sent molts menys que els que hi havia fa pocs anys, no deixa de ser un horror. Hem de treballar tots per evitar-ho: les autoritats fent vies més segures i els conductors comprometent-nos a extremar la precaució a l’hora de conduir els nostres vehicles. Hem d’aturar aquesta sagnia, absurda i terrible.
Avui, molt probablement, tornarà a quedar greument ferit algú. Potser mort. I fins diumenge que ve, sense remei possible.
